Pel Cadí

Abans no se m'oblidi, vull explicar l'experiència d'un magnífic cap de setmana a la serralada del Cadí, al bell mig del Pirineu.

A les 7 d'un dissabte d'abril vam sortir de Vic i St. Julià disposats a caminar pels voltants del refugi de Cortals de l'Ingla, que teníem reservat per a dormir. Passant per la N-152 vam arribar a un lloc clàssic en aquest tipus d'excursions: la Collada de Tosses. Després de fer-la vam arribar al poble origen de la nostra ruta, Riu de Cerdanya. El viatge va ser llarg, però va servir per aprendre coses sobre el poeta Verdaguer i gaudir d'alguna de les seves poesies. Abans de començar a caminar vam situar un dels dos cotxes que portàvem al final de la ruta prevista, la casa de colònies de Cortariu. Així, vam tenir el privilegi de fer una ruta no circular, amb sortida i arribada a llocs diferents.

Des de Riu, caminant per una carretera que llavors es converteix en camí, vam arribar sense masses problemes, tret de la calor pròpia d'un dia d'estiu, a la primera parada prevista, el refugi del Serrat de les Esposes. Devíem fer pinta de cansats, ja que pel camí la guarda del refugi va avançar-nos en cotxe i es va oferir per dur-nos les motxilles. Al Serrat de les Esposes hi vam dinar, tot veient uns bombers que tenien la pinta d'anar un pèl perduts. De Barcelona, diria que eren.

A la tarda, després d'haver-nos posat les botes (sentit literal i, sobretot, figurat), vam reempendre la caminada, ara en direcció al refugi de Cortals de l'Ingla, que teníem reservat per a dormir. El camí va ser força curt i a mitja tarda ja hi érem. Amb el temps que ens va sobrar vam arribar-nos al refugi de Sant Jordi (no apareix al mapa, és en la direcció de la fletxa de més avall). El camí per arribar-hi, des de coll del Pendís, és espectacular: una baixada que recorda un circuit de carreres, fins i tot amb corbes peraltades. Vam fer una cursa impressionant que va acabar amb les nostres sabates ben enfangades. El refugi de Sant Jordi estava tancat. La tornada al refugi de Cortals, pel mateix camí, no va ser tant divertida (hi havia pujada).

Un cop al refugi vam preparar el sopar. El sopar era el primer àpat que cuinàvem "de zero". Vam fer servir el fogonet i vam gaudir d'una sopa i una hamburguesa amb les que vam tornar a sentir-nos persones. Abans d'anar a dormir vam conversar amb el guarda i vam fer la reunió pertinent. No van faltar ni les cançons, ni la diversió (en definitiva, la xerinola típica d'aquestes excursions) ni el cansament d'un dia sencer de caminar.

El diumenge al matí vam continuar la ruta, aquest cop en direcció a la casa de colònies de Cortariu, passant pel poble de Pi. El camí, llarg, vorejava el Riu de l'Ingla. A la font de l'Ingla vam fer una parada, que aprofitàrem per a posar-hi els peus. Refets de cap i peus vam continuar fins a Pi. Aquest últim tros es va fer mooolt llarg, ja veurem com ho arreglarem a l'estiu.

A Pi vam fer una parada tècnica (lavabo i begudes) i vam acabar de fer el tram final fins a Cortariu, on vam arribar al migdia. Tocava fer el dinar. Macarrons. Però el fogonet es va esgotar amb la segona cassolada. Vam tastar una nova especialitat de pasta: macarrons a mig cuinar, però no van ser gaire bons. Al final ho acabàrem amb un bon entrepà en un bar de Bellver, tot veient, fascinats, el sistema de la loteria entre bars de Catalunya que no para de fer sortejos i repartir premis.

Aquesta va ser l'última parada. Llavors via directa fins a casa: la Molina, collada, Ribes, Ripoll... St. Julià i Vic.

Ah, i l'endemà a les 8 del matí a classe. Com ha de ser!