Hi ha un món ideal on les coses es fan bé des del principi: les decisions que es prenen són les correctes i no s'ha de mirar mai cap endarrera. És un món on els projectes personals, les il·lusions, les obres, la vida de les persones en definitiva, tenen una direcció clara, tenen un començament, una direcció i, almenys, s'hi veu un objectiu, un cim a assolir.
Malauradament, no sempre el món és ideal. El cim que de lluny veiem clar en realitat és llunyà, i per arribar-hi hem d'assolir altres cims i passar per moltes valls. Les intencions són bones: de lluny, des d'un cim, les coses semblen clares, nítides, però, com passa amb les televisions, quan ens hi acostem, quan baixem a la vall, les veiem borroses, enboirades, dubtoses, imprecises, mal enfocades. En moments com aquests mirem enrera, ens preguntem si allò que vèiem de lluny i imaginàvem és el mateix que allò que ara ens trobem, si és que abans erem massa il·lusos, o bé si és que ara ho veiem més borrós del que és.
Quan, tard o d'hora, sortim d'aquestes sinuoses valls, tornem a pujar a nous cims, des d'on podem veure nous reptes, nous horitzons, noves valls on baixar, cims encara més alts per assolir. Alguns seran més fàcils, en d'altres haurem de passar per valls més feréstegues que la que acabem de deixar.
I, quan de tant en tant, mirem enrera, veiem el camí que hem recorregut. Amb més corbes i imprecisions del que hauríem volgut, sí. Però és el que s'ha escollit i fet. És, en definitiva la nostra emprempta, la de cadascú, que deixem en aquest món.
Que tinguem tots molta sort en els nostres camins, que puguem sortir de les fosques valls el més aviat possible per tornar als cims, des d'on ho veiem tot una mica més clar. Molta, molta sort!
