L'Alguer

L'Alguer és una ciutat d'uns 50.000 habitants situada a la costa oest de l'illa de Sardenya, al bell mig del mar Mediterrani. És una illa italiana, però per als catalans té un gran valor simbòlic.

En temps remots havia format part de la Corona d'Aragó, i catalans van anar allà per establir-s'hi. Era l'època d'esplendor dels imperis, i en aquells temps (segles XIII-XIV-XV, no ho sé exactament) el bacallà es tallava al mar Mediterrani. Quan va arribar la fi a la colonització catalana (com passa amb tota forma invasora) els catalans més rics que hi havia a l'Alguer (homes de poder, principalment) van tornar cap a Catalunya. Els més pobres, però, no ho van poder fer.

Després, l'Alguer, com tota l'illa de Sardenya, va passar a formar part d'Itàlia (encara que no existia Itàlia com a tal, ja sabem que l'estat italià és dels més nous a Europa, però per aquesta història aquesta simplificació ja ens va bé).

Els anys, desenes d'anys i segles van anar passant. Espanya va anar imposant el castellà a Catalunya, i a l'Alguer, es clar, passava el mateix amb l'italià.

Bé, el cas és que un bon dia d'algun any que comença amb mil vuit-cents, un català que va anar de viatge (feina, vacances, és igual) a Sardenya va trobar-se amb una ciutat on es parlava la mateixa llengua que a casa seva, el català! Es veu que ni els catalans sabien que a l'Alguer es parlava català (era una illa italiana, què s'hi havia de parlar si no?) ni tampoc els algueresos es pensaven que hi havia un territori d'un milió d'habitants (accepteu aquesta xifra com a habitants de Catalunya al 18xx?) on es parlava la llengua dels seus pares.

Després d'aquesta troballa quasi arqueològica, hi va haver posteriors viatges en ambdós sentits: catalans que anaven a l'Alguer i algueresos que visitaven Catalunya. Quina emoció devien sentir els que feien aquests viatges!

Tots sabem les penúries per les que hem passat al segle XX a Catalunya. Una guerra civil, una dictadura de més de 35 anys (1975-1939=36 no?). i a Itàlia també van tenir mals temps (les guerres mundials, una dictadura...). Ara tenim un període més tranquil, afortunadament. I s'estan fent coses per a recuperar els llaços catalans entre aquesta costanera ciutat sarda i el petit país sense estat en el que vivim (fixeu-vos en les perífrasis per no repetir-me). Omnium Cultural, entre d'altres associacions, està fent coses per ensenyar el Català a l'Alguer. A més, el govern italià ofereix als estudiants algueresos que volen dues hores setmanals d'ensenyament del català (algu és algu).

Tot això que, bromes entre parèntesis a part, escric tan bé com puc, ens ho va explicar el senyor Pasqual, sastre de professió, que és un apassionat de la cultura catalana i un dels pocs algueresos que vam trobar que parlés el català. Si mai visiteu l'Alguer, és obligat passar per la seva sastreria i saludar-lo (i aguantar la lliçó d'història que us farà al racó català que té a la rebotiga (amb lectura de cartes inclosa)) (noteu el parèntesi dins el parèntesi).

Perquè sí, ho confesso, el motiu d'aquest escrit és explicar que aquest cap de setmana he estat amb uns amics a l'Alguer.