2010/12/25

Escrit de Nadal, per Antoni Puigverd

Publicat a "La Vanguardia" el 27 de desembre de 2010. Antoni Puigverd

La Navidad de los muertos

El invierno representa a la muerte, pero empieza con la Navidad, que promete la luz primaveral

Cada año, horas antes de que se ponga el sol y llegue la Nochebuena, acostumbro a salir de paseo por las afueras de Girona siguiendo un camino de tierra del que ya les he hablado otras veces. Dejo atrás la ciudad bordeando el río Onyar, cruzo un pequeño bosque y alcanzo, en los límites del municipio, el aislado vecindario de la Creueta, donde coexisten extrañadamente inmigrantes en pisos arruinados y universitarios en edificios de diseño. Después de salvar un enorme viaducto, el camino cruza el Onyar y atraviesa unos campos amenos en los que, en este húmedo final de año, despunta verdísimo el cereal de invierno.

No sé por qué no encuentro a nadie por el camino en este atardecer navideño. Generalmente, por esta ruta que en antaño fue vía férrea pululan deportistas de toda clase y condición: corredores que sudan la gota gorda, ciclistas tan ensimismados como veloces, mujeres andarinas y dicharacheras, lentos ancianos que sorben la miel del día. En vigilia de la Navidad, sin embargo, los caminos están vacíos, como si el tiempo cotidiano se detuviera y dejara paso a un tiempo más lento y profundo, para el que no valen las acciones normales y corrientes. Cuanto más intenso es, en el vacío de los campos, el ruido de mis pasos, más claramente percibo la presencia de los que me acompañan con pasos invisibles. Algunos de estos pasos son muy sonoros y persistentes (Artur, que murió de cáncer, como mis padres). Otros pasos son suaves como un pensamiento fugaz (la madre de Can Mutxera, que componía el belén más espectacular del barrio). Cuando más solo estoy, en este paseo navideño, más nutrida es la compañía. “¿Qué es para ti la Navidad?”, me pregunta Jordi Sacristán, delicado periodista que conduce el magazine finisemanal de ComRàdio. Navidad es el tiempo de mis muertos.

Así consta en un famoso cuento de Joyce. Después de la cena de Navidad en casa de las tías Kate y Julia, después de la abundante comida, de las discusiones políticas, de los brindis, cánticos y conversaciones, y después, claro está, de su aplaudido discurso literario, Gabriel se dispone a salir. Pero Gretta, su esposa, se detiene extasiada en el quicio de la puerta. Aduciendo ronquera, Bartell d'Arcy, que no quiso actuar en toda la velada, está finalmente cantando. Una antigua melodía: La joven de Aughrim. El rostro de Gretta cambia súbitamente y, en el coche, de regreso al hotel, se muestra ensimismada.

Quizás debido al extraño distanciamiento de su esposa, Gabriel siente un poderoso impulso sexual, pero no consigue atraerla. La conversación avanza penosamente hasta que, en un ataque de llanto, ella le cuenta que un joven murió por ella poco después de cantarle, en plena noche, La joven de Aughrim. Era un joven pretendiente de salud precaria. Desafiando la lluvia, se escapó de la cama en la que estaba recluido a causa de la tuberculosis, para cantar bajo su balcón con la esperanza de verla. Ella le dijo que se iba a morir con tanta lluvia, pero él respondió que no quería seguir viviendo. “¡Puedo ver sus ojos ahí mismo!”. Después de contarle la historia de Michael Furey, Gretta, finalmente, se duerme. Gabriel siente una punzada de celos y admira cómo su esposa ha guardado durante tantos años en su corazón la mirada de este joven. Supone que esto, que él nunca ha sentido, es verdaderamente amor. Mira por la ventana. Está nevando. Observa la nieve caer sobre la ciudad, sobre Irlanda entera. Sobre los vivos y los muertos. Cubre la calle y cubre las lomas del cementerio en el que está enterrado Michael Furey.

Nunca se marchan nuestros muertos, propiamente. Descansan en algún cementerio remoto y regresan justamente para estas fechas navideñas. Este es el verdadero significado del anuncio más tópico de estas fechas. Se reúnen en nuestras mesas, nos cuentan sus viejas historias, nos recuerdan sus olores y gestos, el sonido de sus voces, sus miradas. Cuestionan nuestros pasos. “¿Por qué?”. Preguntan por todo. Especialmente por aquello que ya no puede arreglarse.

El invierno también llega por Navidad. Deja en el campo una palidez morada. Durante mi paseo, los charcos cubren el camino y reflejan un cielo plomizo. De repente, un rayo de sol ilumina los árboles deshojados y el verde naciente del cereal. Es la luz de la tarde que se abre camino en el invierno plomizo: es la promesa de la primavera. Empieza el crudo invierno, pero la promesa está ahí.

De esto habla la Navidad: de la extraña manera que tiene el invierno de mezclarse con la primavera. El invierno representa a la muerte, pero empieza con la Navidad, que promete la luz. La luz es ahora corta y débil, pero triunfará dentro de unos meses. La Navidad promete esta luz no sólo a los que siempre ganan, sino a los que siempre pierden. Sobre esta promesa se funda nuestra civilización ahora en crisis. El humanismo.

2010/12/03

Deudas y burros

Dedicat a la Francesca

Us enllaço amb una explicació en forma de conte del problema de l'especulació. És una explicació molt senzilla i elegant, i permet aproximar-nos a un problema molt profund i que, malauradament, en el nostre estat es dóna massa sovint. L'autor n'és Jose María Alfaya (poeta i cantautor).

http://www.econosfera.com/deudas-y-burros-610627

2010/11/27

Una mesura per a escurar les butxaques dels turistes

Dedicat a en Miguel Rico

L'altre dia vaig anar a l'aeroport de Barcelona. Com a bon ciutadà, vaig decidir fer les coses ben fetes i vaig anar a comprar un bitllet per anar de l'estació de Sants a l'aeroport. El bitllet de tren era de quatre zones i valia tres euros. A la tornada vaig fer el mateix, vaig comprar un bitllet amb les mateixes condicions per anar de l'aeroport per anar fins a l'estació de Sants.

La meva sorpresa va ser quan em van comentar que el trajecte es pot fer també amb un bitllet d'una zona dins de l'abonament T-10. Jo, incrèdul, vaig dir que no podia ser, que en tot cas seria una trampa d'aquestes que s'acostuma a fer de viatjar d'un lloc a l'altre amb un bitllet de menys zones del que toca.

Intrigat a més no poder (no, no ens passem tampoc, intrigat només :-)). Intrigat, vaig anar a preguntar-ho un cop vaig arribar a l'estació de Sants. El caixer em va confirmar el que m'havien dit: és del tot legal arribar a l'aeroport amb un bitllet de la T-10 1 zona. Li vaig preguntar com podia haber sabut això i per què no me n'havien informat quan vaig comprar el bitllet, i la seva resposta va ser d'aquelles que es queden gravades: "A Barcelona tothom ja ho sap, i bàsicament és una mesura per a escurar les butxaques dels turistes". I dels que no són de Barcelona, i dels que són de Barcelona però no ho saben, podria haver afegit el bon home.

Està bé aquesta mesura? Crec que no. Per una banda, trobo absolutament correcte que hi hagi mesures d'estalvi per als usuaris habituals, com poden ser els abonaments de 10 o 50 viatges, però la informació hauria de ser el màxim de transparent. I no oblidem que els turistes són una de les fonts principals d'ingressos del nostre país, i esperem que ho segueixin sent durant molt de temps, però si algun dia es donen compte de la visió que tenim d'ells potser s'ho pensaran dues vegades abans de venir aquí.

Dues coses més. En el fons aquest escrit no té massa sentit, ja ho sé, perquè estem parlant d'una diferència petita, dels 6 € que valen els dos bitllets de tren als 2 € (arrodonint) que valen els dos bitllets simples, però són petits detalls, casos concrets, que també tenen la seva importància. L'altra cosa és que em sembla una vergonya l'accés a l'aeroport de Barcelona, especialment per anar a la T1. Les opcions que conec per anar-hi des de Barcelona són: Amb taxi (30 €), amb un autobús especial (5 €) o amb l'odissea Tren-Bus Llançadora que comporta agafar un tren que només passa cada mitja hora, caminar durant 10 minuts per una passarel·la on hi havia hagut una cinta transportadora ja inexistent i agafar un bus llançadora que connecta les dues terminals. Aquesta opció, recordem, val 1 € pels que són de Barcelona ciutat, llestos i que ja ho coneixen, i 3 € pels turistes i altres ciutadans burros que no sabíem "el truc".

Espero, amics lectors, que quan aneu a l'aeroport aquesta informació us sigui útil. I felicitats per entrar al selecte club dels que "ja ho saben"!

2010/11/26

Qui talla el bacallà?

Aquests dies ens hem fet ressò de la reunió que el Presidente Zapatero ha tingut amb representants de 37 de les 39 empreses més importants d'Espanya. Almenys per a mi, ha estat una bona ocasió per a saber qui són els que realment tallen el bacallà a la nació. Poso la llista de les empreses a continuació, extreta del diari El País.

COMUNICACIÓN, TECNOLOGÍA Y MEDIOS
  • Telefonica
  • Indra
  • Hispasat
  • Planeta
  • Telecinco
SECTOR FINANCERO
  • Santander
  • BBVA
  • Popular
  • Caja Madrid
  • La Caixa
  • Sabadell
CONSTRUCTORAS
  • ACS
  • Acciona
  • Sacyr
  • FCC
  • Ferrovial
  • OHL
  • Abertis
ENERGÍA
  • Iberdrola
  • Endesa
  • Repsol
  • Gas Natural
  • Cepsa
  • Gamesa
TURISMO Y HOSTELERÍA
  • Sol Meliá
  • Globalia
  • Riu Hoteles
SEGUROS
  • Mapfre
INDUSTRIALES
  • Técnicas Reunidas
SECTOR TÉXTIL Y DISTRIBUCIÓN
  • Inditex
  • El Corte Inglés
  • Ebro Foods
  • Mercadona
  • Grupo Mondragon
AEROLÍNEAS
  • Iberia
FARMACÉUTICAS
  • Grifols
AUTOMOCIÓN
  • Anfac
AUSENCIAS DESTACADAS
  • Alsa, Nutrexpa, Campofrío, Puig, Grupo Eulen, Prosegur, Garrigues, Uría, Cuatrecasas

2010/11/06

La contra 3-novembre-2010

Interessant entrevista sobre els valors de l'educació. El Sr. Ken Robinson defensa un sistema educatiu que ensenyi a innovar.

Publicat a La Contra de La Vanguardia del 3 de novembre de 2010.

http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2010/11/03/pagina-72/84757075/pdf.html?search=la%20contra