2008/02/14

L'Alguer

L'Alguer és una ciutat d'uns 50.000 habitants situada a la costa oest de l'illa de Sardenya, al bell mig del mar Mediterrani. És una illa italiana, però per als catalans té un gran valor simbòlic.

En temps remots havia format part de la Corona d'Aragó, i catalans van anar allà per establir-s'hi. Era l'època d'esplendor dels imperis, i en aquells temps (segles XIII-XIV-XV, no ho sé exactament) el bacallà es tallava al mar Mediterrani. Quan va arribar la fi a la colonització catalana (com passa amb tota forma invasora) els catalans més rics que hi havia a l'Alguer (homes de poder, principalment) van tornar cap a Catalunya. Els més pobres, però, no ho van poder fer.

Després, l'Alguer, com tota l'illa de Sardenya, va passar a formar part d'Itàlia (encara que no existia Itàlia com a tal, ja sabem que l'estat italià és dels més nous a Europa, però per aquesta història aquesta simplificació ja ens va bé).

Els anys, desenes d'anys i segles van anar passant. Espanya va anar imposant el castellà a Catalunya, i a l'Alguer, es clar, passava el mateix amb l'italià.

Bé, el cas és que un bon dia d'algun any que comença amb mil vuit-cents, un català que va anar de viatge (feina, vacances, és igual) a Sardenya va trobar-se amb una ciutat on es parlava la mateixa llengua que a casa seva, el català! Es veu que ni els catalans sabien que a l'Alguer es parlava català (era una illa italiana, què s'hi havia de parlar si no?) ni tampoc els algueresos es pensaven que hi havia un territori d'un milió d'habitants (accepteu aquesta xifra com a habitants de Catalunya al 18xx?) on es parlava la llengua dels seus pares.

Després d'aquesta troballa quasi arqueològica, hi va haver posteriors viatges en ambdós sentits: catalans que anaven a l'Alguer i algueresos que visitaven Catalunya. Quina emoció devien sentir els que feien aquests viatges!

Tots sabem les penúries per les que hem passat al segle XX a Catalunya. Una guerra civil, una dictadura de més de 35 anys (1975-1939=36 no?). i a Itàlia també van tenir mals temps (les guerres mundials, una dictadura...). Ara tenim un període més tranquil, afortunadament. I s'estan fent coses per a recuperar els llaços catalans entre aquesta costanera ciutat sarda i el petit país sense estat en el que vivim (fixeu-vos en les perífrasis per no repetir-me). Omnium Cultural, entre d'altres associacions, està fent coses per ensenyar el Català a l'Alguer. A més, el govern italià ofereix als estudiants algueresos que volen dues hores setmanals d'ensenyament del català (algu és algu).

Tot això que, bromes entre parèntesis a part, escric tan bé com puc, ens ho va explicar el senyor Pasqual, sastre de professió, que és un apassionat de la cultura catalana i un dels pocs algueresos que vam trobar que parlés el català. Si mai visiteu l'Alguer, és obligat passar per la seva sastreria i saludar-lo (i aguantar la lliçó d'història que us farà al racó català que té a la rebotiga (amb lectura de cartes inclosa)) (noteu el parèntesi dins el parèntesi).

Perquè sí, ho confesso, el motiu d'aquest escrit és explicar que aquest cap de setmana he estat amb uns amics a l'Alguer.

2008/01/24

Quants afinadors de piano té la ciutat de Boston?

Extret de "Matemática, ¿estás ahí?", d'Adrián Paenza

Un executiu, en un moment determinat de la seva vida, es va topar amb aquesta pregunta en una entrevista de feina. La pregunta pretenia estimar "el seu sentit comú".
-Quants afinadors de piano creu vostè que té la ciutat de Boston? -L'entrevista es feia en aquella ciutat d'Estats Units.
No es tractava, obviament, de que ell respongués amb
exactitud. Possiblement ningú sap amb precisió el nombre exacte d'afinadors de piano que hi ha en una ciutat. Del que si es tractava es de que algú que visqués en una ciutat pugués estimar. No pretenien que digués ni 23 ni 450.000. Però sí volien escoltar-lo raonar. I veure'l arribar a una conclusió. Suposem, per un moment, que n'hi ha uns mil. No volien que conclogués ni 23 ni 450.000, per suposat, perquè hauria estat allunyadíssim del nombre aproximat.
De la mateixa manera, si a una persona li preguntessin quina podia ser la màxima temperatura en un dia a Barcelona, ningú respondria 450 graus, ni tampoc 150 graus sota zero. Es preten, doncs, una estimació. Però molt més encara: v
olien escoltar el seu raonament.



L'autor del llibre, Adrián Paenza, també fa els seus càlculs. No hem de coincidir amb el seu raonament ni amb el nombres que proposa, i invita al lector a fer el seu propi càlcul.
A Boston hi viuen aproximadament 589.000 persones i hi ha unes 250.000 cases. Per tant,
persones: 600.000
cases: 250.000
Cada quantes cases hi deu haver un piano? Cent? Mil? Deu mil? L'autor proposa cent. Per tant, amb 250.000 cases, i un piano per cada cent, significa que, segons l'autor, a Boston hi ha 2.500 pianos.
Ara bé, s'ha de fer una nova estimació. Cada afinador, quants pianos atén? Cent? Mil? Deu mil? L'autor torna a elegir cent. Per tant, si hi ha 2.500 pianos i cada afinador atén cent pianos resulta que hi haurà, d'acord amb les seves suposicions, aproximadament 25 afinadors de piano.

A joke


I was having a drink in my local pub the other day when to everybody's amazement this pink and purple spotted kanguroo came through the door, hopped straight up to the bar and onto one of the bar stools.

The barman, who did his best not to show how atonished he was, went over and asked him what he wanted to drink. The kangaroo put a twenty pound note down on the bar and said he'd have a pint of beer. The barman served him and the kangaroo began to drink his pint. All the other customers stored in desbelief.

As soon as the kangaroo finished his pint, he asked the barman how much he owed him. The barman was almost certain that the kangaroo had never been in a pub before and couldn't possibly have any idea of the price of a pint of beer so he told him he owed twenty pounds. The kangaroo handed over the money and jumped down from his stool.

As he was hopping towards the door of the pub, the barman, who felt a bit guilty about overcharging him so much, called out to him: 'See you again some time! We don't get many pink and purple spotted kangaroos drinking in this pub, you know.'

'I'm not surprised,' said the kangaroo, 'considering that you charge twenty pounds for a pint!'

Els tres excursionistes

Dedicat al Tiet, en Lluís i en Xavier

En aquest problema són tres excursionistes que van a fer una ruta. El primer porta 5 entrepans, el segon 3 i el tercer no en porta cap. A l'hora de dinar tots comparteixen el que han portat, és a dir, cada excursionista menja 8/3 d'entrepà. Se suposa que tots els entrepans tenen un valor semblant.
Quan passen comptes el tercer dóna 24 € (!!) als altres i els diu que se'ls reparteixin de forma justa.

Pregunta
Quants diners toquen a cada excursionista?


Resposta
Semblaria que al primer li toquen 5/8 dels 24 €, és a dir, 15 € i al segon la resta, és a dir, 9 €. Aquest repartiment és incorrecte, ja que no té en compte que els dos excursionistes anteriors TAMBÉ han menjat. Seria correcte si el tercer s'hagués menjat tots els entrepans.

Val més enfocar-ho d'una altra manera. El tercer excursionista, al pagar 24 €, FIXA el preu dels entrepans. És a dir, 8/3 d'entrepà (la part que ell ha menjat) valen 24 € (el que ha pagat). Amb aquesta dada podem calcular el que cobra cadascun dels dos excursionistes. Primer obtenim el preu d'un entrepà, que és 24 * 3/8 = 9 €.
El primer excursionista ha aportat 5 entrepans. Ha de cobrar doncs 9 * 5 = 45 €. Però ha menjat com tots i ha de pagar 24 €. Per tant ha de cobrar 45 - 24 = 21 €.
El segon excursionista ha aportat 3 entrepans, cobra 9 * 3 = 27 €, i ha de pagar-ne 24 pel que ha menjat. Ha de cobrar, doncs, 27 - 24 = 3 €.
Aquest repartiment és més correcte que l'anterior ja que té en compte que tots han menjat igual.

Seria curiós saber de què eren els entrepans (no se'n veuen gaire sovint d'entrepans de 9 €)...

Hi passarà un gat?

El problema és el següent: Suposem que tenim una corda molt llarga amb la que donem la volta a la Terra formant una circumferència. Suposem també que no ens sobra gens de corda, es a dir, la corda està tensa i enganxada al terra.
Ara fem el mateix però amb una corda que té un metre més de longitud. Suposem, com abans, que la corda forma una circumferència, és a dir, que està igualment distribuida al voltant de tota la Terra.

Pregunta
Amb l'espai que hi haurà ara entre la corda i el terra, hi podà passar un gat?


Resposta

Sí, sempre que el gat no sigui enorme. Vegem amb formuletes el resultat.
Anomenem L a la longitud de la corda i R al radi de la Terra i Q al radi de la nova circumferència. Llavors
L=2*Pi*R+1=2*Pi*Q
i per tant
Q=R+1/(2*Pi)
d'on obtenim que la distància de la corda al terra serà 1/(2*Pi) metres, aproximadament uns 16 centímetres.
Per tant, un gat normal no tindrà cap problema per passar entre la corda i el terra.