El bloc d'en Miquel

Cursos online

2012-01-13T19:24:00.001+01:00

Hi ha diversos llocs que ofereixen cursos i materials d'Informàtica online.

Recomano els cursos de la universitat de Stanford.

En aquesta pàgina hi ha materials online: Openclassroom.
Aquí hi ha un llistat de cursos als que us podeu apuntar: http://www.ml-class.org/course/auth/welcome.

Alemanya col·loca deute a interès negatiu

2012-01-12T12:50:00.000+01:00

Crec que és un fet remarcable i per això vull deixar-ho escrit al blog.

Alemanya cobra perquè li deixin diners! És a dir, per cada 100€ que li deixen només n'ha de tornar 99.99, aproximadament.

La notícia està aquí:

http://www.eleconomista.es/mercados-cotizaciones/noticias/3654855/01/12/Alemania-coloca-letras-a-6-meses-con-rendimiento-negativo.html

La prima de risc espanyola en directe

2011-12-01T17:14:00.000+01:00

En aquest enllaç podeu veure la prima de risc espanyola actualitzada.

http://jcbcarc.dyndns.org/Defcon.php

Gràcies Mikel!

El romànic català a Internet

2011-12-01T17:07:00.000+01:00

L'estiu passat TV3 va fer un reportatge sobre el romànic català. Us poso l'enllaç a la pàgina de TV3 on hi ha el recull d'informació, per a qui li pugui interessar.

http://blogs.ccrtvi.com/espaiinternet.php?itemid=41354

Utilitats musicals

2011-11-26T23:36:00.002+01:00

Us deixo uns quants enllaços cap a pàgines web relacionades amb la música.

http://www.musipedia.org/ Un buscador de cançons a partir de la música. Pot buscar per notes o bé per contorn. Impressionant!

http://imslp.org/ International Music Score Library Project. Directori d'obres musicals. S'hi troben moltíssimes partitures, tant de veus com d'instruments.

http://www3.cpdl.org/ Choral Public Domain Library. Directori de peces musicals per a corals.

http://www.mutopiaproject.org/ Un altre projecte de música gratuïta i compartida.

http://www.centrecoral.org/ El portal punt de trobada del món coral català.

http://en.wikipedia.org/wiki/Music_and_mathematics La música vista des del punt de vista matemàtic.

Sobre el país d'origen dels immigrants als Estats Units

2011-10-20T16:05:00.002+02:00

No sé per què però sempre havia pensat que el país d'origen de la majoria dels immigrants als Estats Units era la Gran Bretanya. Suposo que ho pensava pel tema de l'idioma. L'altre dia, tot navegant per internet, vaig sorprendre'm en llegir que no, que el país del qual procedeixen la majoria dels immigrans als Estats Units és Alemanya (compte, en aquest cas majoria significa un 17 %). Es veu que en dues generacions aquests immigrants van adquirir les costums americanes, com per exemple tenir com a primera llengua l'anglès.

Podeu trobar la informació aquí:

http://en.wikipedia.org/wiki/Immigration_to_the_United_States

http://en.wikipedia.org/wiki/German_American

Enllaços interessants

2011-10-14T16:47:00.000+02:00

El Perfil de la Ciutat. Web que recull publicacions sobre l'estudi de la qualitat de vida a deu poblacions mitjanes de Catalunya.

FlightRadar24. Web on es poden veure els avions que estan volant a cada moment.

WolframAlpha. Calculadora molt potent.

2/10/2011

2011-10-01T19:46:00.000+02:00

Recomanació d'estiu

2011-08-06T16:32:00.000+02:00

Aprofitant els dies de vacances, deixo un blog recomanat per llegir durant aquests dies:

La plaça del dubte

En selecciono dues petites perles:

- La magdalena de Proust
- La caca de gos

Felicitats a l'autor!

La Diagonal desviada

2011-07-12T19:17:00.003+02:00

Quan es va construir la Diagonal, els tècnics van cometre un error que va provocar que el projecte definitiu fos diferent del que havia planificat Cerdà. En concret, un error de mesura en l'angle que forma la Diagonal amb els carrers de l'Example provoca que, a l'altura de Francesc Macià, la diagonal passi 8 metres per sota del lloc teòric.

Això ho explica Jesús Portavella en un llibre: Gran Via Diagonal. Del projecte a la realitat. Història d'un despropòsit.

L'error es deu al fet que es va prendre com a mesura de l'angle de la Diagonal l'angle que formava aquesta amb el Passeig de Gràcia. Mala sort: el Passeig de Gràcia és l'únic carrer de l'Eixample que no és paral·lel a cap altre. L'error va ser de menys d'un grau, però a l'altura de Francesc Macià ja era prou notori.

Aquí hi ha un escrit del diari El País que en parla:

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Diagonal/desviada/elpepiespcat/20100327elpcat_12/Tes#despiece1

Llàstima! Les patates fregides engreixen!

2011-07-11T16:49:00.001+02:00

Un estudi de la Universitat de Harvard exposa que les patates fregides són l'aliment que més engreixa.

En fi, d'alguna cosa o altra haurem d'emmalaltir no?

http://www.lavanguardia.com/salud/20110713/54184113945/las-patatas-fritas-son-el-alimento-que-mas-engorda.html

Osona lidera la destrucció d'empreses a la demarcació de Barcelona

2011-06-25T18:34:00.002+02:00

Podeu consultar la notícia aquí:

http://www.naciodigital.cat/osona/noticia/27090/osona/lidera/destruccio/empreses/ocupacio/demarcacio/barcelona

Per seguir els acords de govern de Vic

2011-06-18T22:28:00.000+02:00

Si voleu seguir l'activitat del govern local de Vic podeu fer-ho mitjançant la web de l'ajuntament, aquí:

http://www.vic.cat/ajuntament/organs-de-govern/juntes-de-govern-local

Ja que no podem accedir als plens habitualment (tot i que són públics), no està de menys que de tant en tant fem una ullada a quin tipus d'acords arriben els partits.

Una altre escrit d'Antoni Puigverd

2011-06-13T17:57:00.003+02:00

Publicat a La Vanguardia el dilluns 13 de juny de 2011

Una altra vegada, el Sr. Puigverd ha estat capaç d'escriure en paraules allò que molts pensem i no sabem explicar. Totalment d'acord amb les seves lletres.

Copio el text per si no es pot veure a la web del diari en uns dies.

.
.
.

En una carta del 20 de mayo, que leo en la edición digital de este diario, el lector Oscar Riu, esperanzado partidario del movimiento de los indignados, lamenta la evaluación que de tal movimiento cree que hemos hecho Quim Monzó y un servidor: "tergiversan y hacen daño a dichas manifestaciones". El lector crítico sostiene su afirmación poniendo en mi boca algo que no dije: "Puigverd hablaba en la radio del carácter casi pueril de las manifestaciones puesto que tenemos una juventud educada en la felicidad, que puede tenerlo todo". Se refiere a la tertulia de Manuel Fuentes de Catalunya Ràdio en la que ni por asomo califiqué de pueril el movimiento de los indignados. Lo que dije es que las nuevas generaciones han sido educadas para la felicidad y que, durante toda su infancia y juventud, han estado sobreprotegidas. Lo que a mi entender explica la indignación de los jóvenes es el contraste entre la hiperprotección recibida y la extrema dureza y desolación que encuentran al salir del caparazón familiar (paro y precariedad). Los jóvenes de hoy han sido literalmente engañados por las generaciones precedentes.

Aunque ya expuse mi opinión sobre los indignados en un artículo anterior, quisiera volver a ellos desde este prisma generacional. Repetiré que el movimiento de los indignados, aunque sobrevalorado por los medios, me parece no sólo explicable, sino también útil. A la espera de próximas actuaciones (eternizándose en las plazas se están convirtiendo en caricatura), el movimiento de los indignados tuvo una impagable virtud: contribuir en plena campaña electoral a desnudar la gastada retórica de los partidos.

La democracia sigue siendo el menos malo de los sistemas conocidos, pero está cada vez más herrumbrosa. Se oxida a pasos agigantados. Unos pocos jefecillos de cada partido controlan la entera democracia gracias al grosero método de las listas cerradas: los diputados son polichinelas en manos de sus mandos. Controlando los partidos, dichos mandos extienden su control a todas las instituciones del Estado. Deciden quién les representa en los medios de comunicación y en las empresas públicas, en las cajas de ahorro autonómicas, en todas partes. También el poder judicial depende de estas cuotas. El margen de influencia popular está, por consiguiente, severamente restringido. Bienintencionados, los que pilotaron la transición otorgaron un poder fuerte a las cúpulas para apuntalar unos partidos que emergían debilitados de la dictadura. Pero pronto quedó claro que el abuso de tal fuerza minaba la democracia: "Quien se mueve, no sale en la foto", dijo un conspicuo jefecillo. Imposible esperar una regeneración interna: los que disfrutan el poder no acostumbran a practicar el harakiri o suicidio ritual.

Por si fuera poco, nuestra democracia ha sufrido en los últimos años otra amputación: los poderes económicos globales, los llamados mercados, pasan por encima de los estados. Ningún poder público puede con ellos. Necesitaríamos un poder, si no global, amplio como el europeo, para domarlos; pero estamos lejos de conseguirlo. De momento, la gente debe obedecer a los mercados (lo vemos estos días en Portugal y Grecia). Da igual lo que opine el ciudadano en las elecciones, el mando lo tiene la economía global. Reducida la democracia por los dos flancos, nuestro régimen no está tan lejos del chino. La ley del mercado decide y los caudillajes partidistas hacen el resto. La diferencia entre los chinos y nosotros es, sin embargo, importante: nuestra libertad de expresión es total. ¿Parece poco? A los que sufrimos la dictadura, la libertad de expresión nos sabe a gloria. Tal como demuestran las acampadas, también es total la libertad de insumisión.

Las generaciones de hoy y de ayer podemos estar de acuerdo en una cosa: el sistema está averiado. Pero sería hipócrita pretender más aproximaciones. Las generaciones maduras han aceptado encantadas, sin apenas rechistar, la primera limitación: el caudillaje en los partidos. Y, mientras el viento de la economía ha hinchado las velas de la prosperidad, también se mostraban encantadas con la economía global (a lo sumo, cierta contestación retórica). Hemos educado a nuestros hijos en el engaño de un bienestar que no podíamos garantizar. Les hemos ocultado el rastro del dolor, les hemos empujado a la fantasía del confort, no les hemos preparado para lo feo, lo malo, lo peor. Los jóvenes se encaran hoy con irritación a los tiempos inciertos, duros, feísimos. Pero no se vislumbra una solución. Muchos partirán hacia latitudes más confortables, otros querrán irse y no podrán.

El conflicto generacional parece inevitable: los padres y abuelos de hoy son responsables, por acción u omisión, de las deudas y problemas que dejan en herencia a los jóvenes. Su indignación debería cuestionarnos. Pero, en lugar de cuestionar, observo grandes complacencias entre mis compañeros de generación. Olvidando lo vivido en estas tres últimas décadas, muchos padres regresan, nostálgicos, a las asambleas universitarias. ¿No será el cariño y apoyo de tantos padres a sus vástagos contestatarios una forma más de paternalismo? ¿Les están empujando, en serio, a una revolución? Una revolución no es enfrentarse al bate de Felip Puig. La revolución es algo muy serio: mucha sangre y crueldad, muchas lágrimas. La revolución es traumática y terrible. ¿Es en esta dirección que los estamos empujando?

Les millors professions de l'any 2011

2011-06-10T18:31:00.002+02:00

Extret de la web de la SOCEstadistica

El portal CareerCast, dedicat a lligar ofertes i demandes de treball a Estats Units i Canadà, ordena anualment dues-centes professions i publica el rànquing que en resulta. És un exemple d’estadística tafanera i d’aprofitament indirecte, una mica com la d’alguns portals immobiliaris amb el preu dels habitatges.

Els cinc arguments que serveixen per avaluar cada professió són: entorn, ingressos, perspectives (en particular, sobre desocupació), estrès i exigència física. Hi ha factors que es mantenen raonablement estables d’any en any, mentre que d’altres fluctuen de manera significativa a causa de canvis en el mercat laboral (per exemple, processos de desregulació laboral) o de la introducció d’innovacions tecnològiques (com ara l’aparició d’aplicacions web, smartphones i tablets).

El rànquing deixa ben clar que ni als Estats Units els diners ho són tot. Un tècnic dental percep el mateix salari d’un rostabout, si fa o no fa, però ocupa una posició molt més avantatjosa en el rànquing (la 41).

La notícia també destaca que les millors ocupacions requereixen el domini de les matemàtiques, o d’alguna especialitat científica o tècnica. Per postular-se cal haver passat per una facultat, o tenir algun tipus de formació especialitzada. Curiosament, algunes de les professions més mal valorades també exigeixen aquest requeriment de formació: els bons soldadors o els ferrers no s’improvisen. A vegades són feines ben pagades, però tenen alguna característica que les fa desagradables, com ara condicions de treball molestes o perill de lesió.

Trobareu la noticia completa a l’adreça http://www.careercast.com/jobs-rated/10-best-jobs-2011, i la metodologia a http://www.careercast.com/jobs-rated/2011-jobs-rated-methodology

Ha començat el ball de la bombolla social .com?

2011-05-15T22:02:00.000+02:00

Acabo de llegir que una xarxa social .com sortirà a borsa ben aviat, amb un preu desorbitat:

http://www.expansion.com/2011/05/11/opinion/1305149613.html?a=6ac01c8d7a7789aabd04b84514385b72&t=1305662519

Com diu aquesta notícia, quants usuaris estarien disposats a pagar una quota mensual? El model de negoci d'aquestes xarxes és relativament senzill de copiar, i si féssin la versió de pagament ràpidament podria aparèixer un servei similar de forma gratuïta.

Les xarxes socials pensen finançar-se a partir de la publicitat online, que, tot i que va creixent, és impossible que pugui finançar tots els projectes que estan sortint.

Esperem que les empreses tinguin sort i que els seus projectes vagin a bon port, però hi ha qui ja hi veu el principi d'una nova bombolla.

Reflexió

2011-05-06T16:03:00.001+02:00

Com va escriure en Xavier Bosch a l'ARA el divendres 6 de maig de 2011, després de la mort del terrorista més buscat per part del país dominador del món mundial en un atac fora del seu territori, i que posteriorment enterraren segons la tradició religiosa del terrorista:

"És la gran paradoxa: cap escrúpol per a un home en vida i tan respecte per a l'home mort. Novament, la doble moral dels hipòcrites."

Científics osonencs

2011-04-22T21:25:00.003+02:00

Navegant per la pàgina web del Patronat d'Estudis Osonencs he trobat un enllaç a una pàgina d'en Pasqual Bernat on hi ha un recull de biografies de científics osonencs. És molt bo!

http://www.xtec.es/~pbernat/CientificsOsona/cientificsindex.html

Com a anècdota, sabíeu que el gran filòsof Jaume Balmes era també un gran matemàtic i que va ocupar durant uns anys la Càtedra de Matemàtiques de la ciutat de Vic, des de la seva creació el 1837 fins al 1841?

La revista Ausa

2011-04-22T21:11:00.005+02:00

La revista Ausa és una publicació del Patronat d'Estudis Osonencs. Publicada des de 1952, és de periodicitat semestral i recull estudis de qualsevol disciplina humanística o científica relacionats amb la comarca d'Osona.

Fa poc vaig descobrir que hi ha accés gratuït a la versió digital de totes les publicacions, en aquesta pàgina:

http://www.raco.cat/index.php/Ausa

Us recomano que hi feu una ullada. Hi ha un buscador de continguts molt útil.

Col·lecció de llibres de matemàtiques del diari El País

2011-03-21T22:31:00.004+01:00

A vegades hi ha notícies que em sorprenen positivament.
L'editorial RBA va treure fa un parell d'anys dues col·leccions de llibres de matemàtiques:

Desafíos matemáticos
El mundo es matemático

Ara, el diari El País ofereix cada diumenge un exemplar de la segona col·lecció, "El mundo es matemático".

A més, a la web del diari, cada setmana es planteja un problema matemàtic amb el que ens podem entretenir una estona.

Enllaços relacionats:

Està bé que de tant en tant surtin coses així!

Qui ho pot explicar?

2011-02-24T11:25:00.004+01:00

Publicat a El 9 Nou de divendres 26 de febrer de 2011

En els horaris de rodalies vigents des del 20 de febrer trobem els següents horaris de tren:

Vic - Manlleu, amb sortida a les 15:21 i arribada a les 15:35 (14 minuts)
Manlleu - Vic, amb sortida a les 15:21 i arribada a les 15:27 (6 minuts)

Comentaris:

De Vic a Manlleu hi ha la mateixa distància que de Manlleu a Vic.
El tram Vic - Manlleu és de via única (excepte, esperem, alguna bifurcació que permeti l'encreuament de trens).
No entenc res: si un tren ha d'esperar a l'altre (en aquest cas sembla que el Manlleu - Vic és més prioritari i és el Vic - Manlleu el que s'espera), no valdria més que el tren Vic - Manlleu s'esperés a l'estació de Vic i sortís a les 15:28? Així els usuaris del tren s'estalviarien 7 minuts per a fer el recorregut.

Si tinguéssim uns transports públics eficients segur que tots els utilitzaríem més, però és que ens ho posen tan difícil...

El món real

2011-02-19T22:18:00.004+01:00

Hi ha un món ideal on les coses es fan bé des del principi: les decisions que es prenen són les correctes i no s'ha de mirar mai cap endarrera. És un món on els projectes personals, les il·lusions, les obres, la vida de les persones en definitiva, tenen una direcció clara, tenen un començament, una direcció i, almenys, s'hi veu un objectiu, un cim a assolir.

Malauradament, no sempre el món és ideal. El cim que de lluny veiem clar en realitat és llunyà, i per arribar-hi hem d'assolir altres cims i passar per moltes valls. Les intencions són bones: de lluny, des d'un cim, les coses semblen clares, nítides, però, com passa amb les televisions, quan ens hi acostem, quan baixem a la vall, les veiem borroses, enboirades, dubtoses, imprecises, mal enfocades. En moments com aquests mirem enrera, ens preguntem si allò que vèiem de lluny i imaginàvem és el mateix que allò que ara ens trobem, si és que abans erem massa il·lusos, o bé si és que ara ho veiem més borrós del que és.

Quan, tard o d'hora, sortim d'aquestes sinuoses valls, tornem a pujar a nous cims, des d'on podem veure nous reptes, nous horitzons, noves valls on baixar, cims encara més alts per assolir. Alguns seran més fàcils, en d'altres haurem de passar per valls més feréstegues que la que acabem de deixar.

I, quan de tant en tant, mirem enrera, veiem el camí que hem recorregut. Amb més corbes i imprecisions del que hauríem volgut, sí. Però és el que s'ha escollit i fet. És, en definitiva la nostra emprempta, la de cadascú, que deixem en aquest món.

Que tinguem tots molta sort en els nostres camins, que puguem sortir de les fosques valls el més aviat possible per tornar als cims, des d'on ho veiem tot una mica més clar. Molta, molta sort!

¿No es mucho fracaso?

2011-01-08T20:15:00.001+01:00

Com pot ser que el fracàs escolar espanyol sigui molt superior a la mitjana dels països desenvolupats, mentre que els resultats en les proves de competències siguin més o menys similars? No serà que s'està fent alguna cosa malament en els processos d'avaluació?

Un escrit al diari Público del 8 de gener de 2010 ho argumenta amb xifres.

Escrit de Nadal, per Antoni Puigverd

2010-12-25T22:23:00.006+01:00

Publicat a "La Vanguardia" el 27 de desembre de 2010. Antoni Puigverd

La Navidad de los muertos

El invierno representa a la muerte, pero empieza con la Navidad, que promete la luz primaveral

Cada año, horas antes de que se ponga el sol y llegue la Nochebuena, acostumbro a salir de paseo por las afueras de Girona siguiendo un camino de tierra del que ya les he hablado otras veces. Dejo atrás la ciudad bordeando el río Onyar, cruzo un pequeño bosque y alcanzo, en los límites del municipio, el aislado vecindario de la Creueta, donde coexisten extrañadamente inmigrantes en pisos arruinados y universitarios en edificios de diseño. Después de salvar un enorme viaducto, el camino cruza el Onyar y atraviesa unos campos amenos en los que, en este húmedo final de año, despunta verdísimo el cereal de invierno.

No sé por qué no encuentro a nadie por el camino en este atardecer navideño. Generalmente, por esta ruta que en antaño fue vía férrea pululan deportistas de toda clase y condición: corredores que sudan la gota gorda, ciclistas tan ensimismados como veloces, mujeres andarinas y dicharacheras, lentos ancianos que sorben la miel del día. En vigilia de la Navidad, sin embargo, los caminos están vacíos, como si el tiempo cotidiano se detuviera y dejara paso a un tiempo más lento y profundo, para el que no valen las acciones normales y corrientes. Cuanto más intenso es, en el vacío de los campos, el ruido de mis pasos, más claramente percibo la presencia de los que me acompañan con pasos invisibles. Algunos de estos pasos son muy sonoros y persistentes (Artur, que murió de cáncer, como mis padres). Otros pasos son suaves como un pensamiento fugaz (la madre de Can Mutxera, que componía el belén más espectacular del barrio). Cuando más solo estoy, en este paseo navideño, más nutrida es la compañía. “¿Qué es para ti la Navidad?”, me pregunta Jordi Sacristán, delicado periodista que conduce el magazine finisemanal de ComRàdio. Navidad es el tiempo de mis muertos.

Así consta en un famoso cuento de Joyce. Después de la cena de Navidad en casa de las tías Kate y Julia, después de la abundante comida, de las discusiones políticas, de los brindis, cánticos y conversaciones, y después, claro está, de su aplaudido discurso literario, Gabriel se dispone a salir. Pero Gretta, su esposa, se detiene extasiada en el quicio de la puerta. Aduciendo ronquera, Bartell d'Arcy, que no quiso actuar en toda la velada, está finalmente cantando. Una antigua melodía: La joven de Aughrim. El rostro de Gretta cambia súbitamente y, en el coche, de regreso al hotel, se muestra ensimismada.

Quizás debido al extraño distanciamiento de su esposa, Gabriel siente un poderoso impulso sexual, pero no consigue atraerla. La conversación avanza penosamente hasta que, en un ataque de llanto, ella le cuenta que un joven murió por ella poco después de cantarle, en plena noche, La joven de Aughrim. Era un joven pretendiente de salud precaria. Desafiando la lluvia, se escapó de la cama en la que estaba recluido a causa de la tuberculosis, para cantar bajo su balcón con la esperanza de verla. Ella le dijo que se iba a morir con tanta lluvia, pero él respondió que no quería seguir viviendo. “¡Puedo ver sus ojos ahí mismo!”. Después de contarle la historia de Michael Furey, Gretta, finalmente, se duerme. Gabriel siente una punzada de celos y admira cómo su esposa ha guardado durante tantos años en su corazón la mirada de este joven. Supone que esto, que él nunca ha sentido, es verdaderamente amor. Mira por la ventana. Está nevando. Observa la nieve caer sobre la ciudad, sobre Irlanda entera. Sobre los vivos y los muertos. Cubre la calle y cubre las lomas del cementerio en el que está enterrado Michael Furey.

Nunca se marchan nuestros muertos, propiamente. Descansan en algún cementerio remoto y regresan justamente para estas fechas navideñas. Este es el verdadero significado del anuncio más tópico de estas fechas. Se reúnen en nuestras mesas, nos cuentan sus viejas historias, nos recuerdan sus olores y gestos, el sonido de sus voces, sus miradas. Cuestionan nuestros pasos. “¿Por qué?”. Preguntan por todo. Especialmente por aquello que ya no puede arreglarse.

El invierno también llega por Navidad. Deja en el campo una palidez morada. Durante mi paseo, los charcos cubren el camino y reflejan un cielo plomizo. De repente, un rayo de sol ilumina los árboles deshojados y el verde naciente del cereal. Es la luz de la tarde que se abre camino en el invierno plomizo: es la promesa de la primavera. Empieza el crudo invierno, pero la promesa está ahí.

De esto habla la Navidad: de la extraña manera que tiene el invierno de mezclarse con la primavera. El invierno representa a la muerte, pero empieza con la Navidad, que promete la luz. La luz es ahora corta y débil, pero triunfará dentro de unos meses. La Navidad promete esta luz no sólo a los que siempre ganan, sino a los que siempre pierden. Sobre esta promesa se funda nuestra civilización ahora en crisis. El humanismo.

Deudas y burros

2010-12-03T12:57:00.001+01:00

Dedicat a la Francesca

Us enllaço amb una explicació en forma de conte del problema de l'especulació. És una explicació molt senzilla i elegant, i permet aproximar-nos a un problema molt profund i que, malauradament, en el nostre estat es dóna massa sovint. L'autor n'és Jose María Alfaya (poeta i cantautor).

http://www.econosfera.com/deudas-y-burros-610627

Una mesura per a escurar les butxaques dels turistes

2010-11-27T16:28:00.004+01:00

Dedicat a en Miguel Rico

L'altre dia vaig anar a l'aeroport de Barcelona. Com a bon ciutadà, vaig decidir fer les coses ben fetes i vaig anar a comprar un bitllet per anar de l'estació de Sants a l'aeroport. El bitllet de tren era de quatre zones i valia tres euros. A la tornada vaig fer el mateix, vaig comprar un bitllet amb les mateixes condicions per anar de l'aeroport per anar fins a l'estació de Sants.

La meva sorpresa va ser quan em van comentar que el trajecte es pot fer també amb un bitllet d'una zona dins de l'abonament T-10. Jo, incrèdul, vaig dir que no podia ser, que en tot cas seria una trampa d'aquestes que s'acostuma a fer de viatjar d'un lloc a l'altre amb un bitllet de menys zones del que toca.

Intrigat a més no poder (no, no ens passem tampoc, intrigat només :-)). Intrigat, vaig anar a preguntar-ho un cop vaig arribar a l'estació de Sants. El caixer em va confirmar el que m'havien dit: és del tot legal arribar a l'aeroport amb un bitllet de la T-10 1 zona. Li vaig preguntar com podia haber sabut això i per què no me n'havien informat quan vaig comprar el bitllet, i la seva resposta va ser d'aquelles que es queden gravades: "A Barcelona tothom ja ho sap, i bàsicament és una mesura per a escurar les butxaques dels turistes". I dels que no són de Barcelona, i dels que són de Barcelona però no ho saben, podria haver afegit el bon home.

Està bé aquesta mesura? Crec que no. Per una banda, trobo absolutament correcte que hi hagi mesures d'estalvi per als usuaris habituals, com poden ser els abonaments de 10 o 50 viatges, però la informació hauria de ser el màxim de transparent. I no oblidem que els turistes són una de les fonts principals d'ingressos del nostre país, i esperem que ho segueixin sent durant molt de temps, però si algun dia es donen compte de la visió que tenim d'ells potser s'ho pensaran dues vegades abans de venir aquí.

Dues coses més. En el fons aquest escrit no té massa sentit, ja ho sé, perquè estem parlant d'una diferència petita, dels 6 € que valen els dos bitllets de tren als 2 € (arrodonint) que valen els dos bitllets simples, però són petits detalls, casos concrets, que també tenen la seva importància. L'altra cosa és que em sembla una vergonya l'accés a l'aeroport de Barcelona, especialment per anar a la T1. Les opcions que conec per anar-hi des de Barcelona són: Amb taxi (30 €), amb un autobús especial (5 €) o amb l'odissea Tren-Bus Llançadora que comporta agafar un tren que només passa cada mitja hora, caminar durant 10 minuts per una passarel·la on hi havia hagut una cinta transportadora ja inexistent i agafar un bus llançadora que connecta les dues terminals. Aquesta opció, recordem, val 1 € pels que són de Barcelona ciutat, llestos i que ja ho coneixen, i 3 € pels turistes i altres ciutadans burros que no sabíem "el truc".

Espero, amics lectors, que quan aneu a l'aeroport aquesta informació us sigui útil. I felicitats per entrar al selecte club dels que "ja ho saben"!

Qui talla el bacallà?

2010-11-26T16:07:00.000+01:00

Aquests dies ens hem fet ressò de la reunió que el Presidente Zapatero ha tingut amb representants de 37 de les 39 empreses més importants d'Espanya. Almenys per a mi, ha estat una bona ocasió per a saber qui són els que realment tallen el bacallà a la nació. Poso la llista de les empreses a continuació, extreta del diari El País.

COMUNICACIÓN, TECNOLOGÍA Y MEDIOS

Telefonica
Indra
Hispasat
Planeta
Telecinco

SECTOR FINANCERO

Santander
BBVA
Popular
Caja Madrid
La Caixa
Sabadell

CONSTRUCTORAS

ACS
Acciona
Sacyr
FCC
Ferrovial
OHL
Abertis

ENERGÍA

Iberdrola
Endesa
Repsol
Gas Natural
Cepsa
Gamesa

TURISMO Y HOSTELERÍA

Sol Meliá
Globalia
Riu Hoteles

SEGUROS

Mapfre

INDUSTRIALES

Técnicas Reunidas

SECTOR TÉXTIL Y DISTRIBUCIÓN

Inditex
El Corte Inglés
Ebro Foods
Mercadona
Grupo Mondragon

AEROLÍNEAS

Iberia

FARMACÉUTICAS

Grifols

AUTOMOCIÓN

Anfac

AUSENCIAS DESTACADAS

Alsa, Nutrexpa, Campofrío, Puig, Grupo Eulen, Prosegur, Garrigues, Uría, Cuatrecasas

La contra 3-novembre-2010

2010-11-06T13:26:00.003+01:00

Interessant entrevista sobre els valors de l'educació. El Sr. Ken Robinson defensa un sistema educatiu que ensenyi a innovar.

Publicat a La Contra de La Vanguardia del 3 de novembre de 2010.

http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2010/11/03/pagina-72/84757075/pdf.html?search=la%20contra

El panellet de pinyó

2010-10-30T00:47:00.001+02:00

Molt a prop ja de la festa de Tots Sants i La Castanyada, és el moment de comprar (o fer) els panellets. De panellets n'hi ha de molts tipus: de maduixa, de xocolata, de cafè, de coco, d'ametlla i, com no, de pinyó.

Aprofito aquest escrit per lloar el panellet de pinyó, com tantes altres persones, i per desitjar una bona castanyada a tothom!

Els canvis

2010-10-28T23:30:00.006+02:00

Segurament l'inici de curs i l'any nou són els dos períodes on és més freqüent que ens plantegem canvis. De feina, d'afició, d'estil de vida, d'hàbits alimentaris, de parella, de vivenda...

El món canvia constantment. Allò que un dia ens sembla que és el que volíem, un altre canvia i ho deixa de ser, i nosaltres, les persones d'aquest món, canviem. Canviem per adaptar-nos a aquests canvis, buscant en cada moment allò que creiem millor per a nosaltres, allò que ens sembla més coherent amb el nostre pensament.

Els canvis són complicats. Suposen una renuncia a unes coses que teníem anteriorment per assolir-ne unes altres de noves. Tot no hi cap. Hi perdem llargues xerrades, companyies, actituds, records... que són substituits més ràpidament del que podria semblar.

Els canvis també són arriscats. Són una aposta. Perdem el que teníem amb la intenció de guanyar noves coses, suposadament millors, però sempre amb una incertesa, un risc.

Els canvis són moments d'inquietud, de desconcert, de temor... però també d'alegria, d'il·lusió, d'emoció. Per haver pres una decisió que ens ajudarà a millorar, a assolir allò que volem.

Aquest escrit va dedicat a tots els que hem fet canvis recentment. A tots, que tingueu molta sort, que tinguem molta sort!

Article interessant sobre la creació de llocs de treball

2010-08-28T09:41:00.003+02:00

Ramon Aymerich, publicat a La Vanguardia el 28 d'agost de 2010

El futuro del Jonathan
El reto urgente es crear empleo para recuperar a los menos formados para el mercado

Hasta que duró, el textil fue un gran invento. Permitió crear riqueza y dio empleo a centenares de miles de personas. Muchas de ellas sin formación. No es que hoy no haya empresas textiles, pero no son ya aquella industria de masas que ocupó a tanta gente hasta la década de los 70. Después, el sector fue pulverizado por la competencia asiática, como otras industrias manufactureras –el calzado, el juguete, la electrónica de consumo– que lo acompañaron en el cambio de siglo. Pero su declive hizo menos daño de lo imaginable. Al menos en términos de empleo. Porque la construcción y el inmobiliario vinieron a suplir el papel de gran empleador local que tenían las viejas manufacturas.

Se vive como se trabaja. La industria manufacturera socializó a mucha gente e incluso la aventuró en el asociacionismo y el sindicalismo. El inmobiliario descapitalizó otros sectores y encumbró a los más listos, y pillos. Y la construcción los contrató a todos, incluso a los que salieron peor parados de tanto fracaso escolar. El Jonathan, todos los Jonathans, tuvieron un lugar en el mundo: pudieron comprarse coche, tunearlo y pedir el crédito para el piso.

Pero en aquella transición de uno a otro sector, este país se perdió una reflexión importante: si esta va dejando de ser una economía de bajos salarios, habrá que ir pensando en cómo se mantiene tanto empleo y en cómo transforma el sistema educativo. No se hizo ni una cosa ni la otra. Y aquel despiste vuelve ahora como un bumerán. Porque el mayor problema de esta larga crisis es crear empleo, empleo para gente sin mucha formación, pero con un salario digno. Y hoy se crea poco empleo, y a muy lenta velocidad. Aquí y en Estados Unidos. Pero especialmente aquí.

En un artículo publicado en Business Week el pasado julio, Andy Groove, fundador de Intel, escribía sobre el coste de crear un empleo en el sector de las tecnologías de la información. En 1970, dice Groove, cada nuevo empleo en Intel costaba 1.000 dólares. Cuarenta años después, un nuevo empleo en Google cuesta diez veces más (en dólares constantes). Las empresas americanas, razona Groove, están perdiendo la batalla del empleo. "Las start up son algo maravilloso, pero no crean empleo... Es tan importante el momento mítico de creación en el garaje como el paso del prototipo a la producción de masas". Parte de la causa está en la rapidez con la que China absorbe todo ese empleo. Esta misma semana, Foxconn, proveedora taiwanesa de empresas como Apple, ha anunciado que contratará 400.000 personas en los próximos doce meses (han leído bien: no es un chiste de chinos ni sobran ceros). Groove termina su artículo imaginando unos Estados Unidos con un vértice de satisfechos y una inmensa base de gente con empleos mal pagados. Sin clases medias. "Yo no quiero eso para mi país", concluye. Afirmación que compartirán todos ustedes. Pero para evitar eso, nos hacen falta unos cuantos textiles.

Andy Grove, 1 de juliol de 2010

How to Make an American Job Before It's Too Late

Recently an acquaintance at the next table in a Palo Alto, California, restaurant introduced me to his companions: three young venture capitalists from China. They explained, with visible excitement, that they were touring promising companies in Silicon Valley. I’ve lived in the Valley a long time, and usually when I see how the region has become such a draw for global investments, I feel a little proud.

Not this time. I left the restaurant unsettled. Something didn’t add up. Bay Area unemployment is even higher than the 9.7 percent national average. Clearly, the great Silicon Valley innovation machine hasn’t been creating many jobs of late -- unless you are counting Asia, where American technology companies have been adding jobs like mad for years.

The underlying problem isn’t simply lower Asian costs. It’s our own misplaced faith in the power of startups to create U.S. jobs. Americans love the idea of the guys in the garage inventing something that changes the world. New York Times columnist Thomas L. Friedman recently encapsulated this view in a piece called “Start-Ups, Not Bailouts.” His argument: Let tired old companies that do commodity manufacturing die if they have to. If Washington really wants to create jobs, he wrote, it should back startups.

Mythical Moment

Friedman is wrong. Startups are a wonderful thing, but they cannot by themselves increase tech employment. Equally important is what comes after that mythical moment of creation in the garage, as technology goes from prototype to mass production. This is the phase where companies scale up. They work out design details, figure out how to make things affordably, build factories, and hire people by the thousands. Scaling is hard work but necessary to make innovation matter.

The scaling process is no longer happening in the U.S. And as long as that’s the case, plowing capital into young companies that build their factories elsewhere will continue to yield a bad return in terms of American jobs.

Scaling used to work well in Silicon Valley. Entrepreneurs came up with an invention. Investors gave them money to build their business. If the founders and their investors were lucky, the company grew and had an initial public offering, which brought in money that financed further growth.

Intel Startup

I am fortunate to have lived through one such example. In 1968, two well-known technologists and their investor friends anted up $3 million to start Intel Corp., making memory chips for the computer industry. From the beginning, we had to figure out how to make our chips in volume. We had to build factories; hire, train and retain employees; establish relationships with suppliers; and sort out a million other things before Intel could become a billion-dollar company. Three years later, it went public and grew to be one of the biggest technology companies in the world. By 1980, which was 10 years after our IPO, about 13,000 people worked for Intel in the U.S.

Not far from Intel’s headquarters in Santa Clara, California, other companies developed. Tandem Computers Inc. went through a similar process, then Sun Microsystems Inc., Cisco Systems Inc., Netscape Communications Corp., and on and on. Some companies died along the way or were absorbed by others, but each survivor added to the complex technological ecosystem that came to be called Silicon Valley.

As time passed, wages and health-care costs rose in the U.S., and China opened up. American companies discovered they could have their manufacturing and even their engineering done cheaper overseas. When they did so, margins improved. Management was happy, and so were stockholders. Growth continued, even more profitably. But the job machine began sputtering.

U.S. Versus China

Today, manufacturing employment in the U.S. computer industry is about 166,000 -- lower than it was before the first personal computer, the MITS Altair 2800, was assembled in 1975. Meanwhile, a very effective computer-manufacturing industry has emerged in Asia, employing about 1.5 million workers -- factory employees, engineers and managers.

The largest of these companies is Hon Hai Precision Industry Co., also known as Foxconn. The company has grown at an astounding rate, first in Taiwan and later in China. Its revenue last year was $62 billion, larger than Apple Inc., Microsoft Corp., Dell Inc. or Intel. Foxconn employs more than 800,000 people, more than the combined worldwide head count of Apple, Dell, Microsoft, Hewlett-Packard Co., Intel and Sony Corp.

10-to-1 Ratio

Until a recent spate of suicides at Foxconn’s giant factory complex in Shenzhen, China, few Americans had heard of the company. But most know the products it makes: computers for Dell and HP, Nokia Oyj cell phones, Microsoft Xbox 360 consoles, Intel motherboards, and countless other familiar gadgets. Some 250,000 Foxconn employees in southern China produce Apple’s products. Apple, meanwhile, has about 25,000 employees in the U.S. -- that means for every Apple worker in the U.S. there are 10 people in China working on iMacs, iPods and iPhones. The same roughly 10-to-1 relationship holds for Dell, disk-drive maker Seagate Technology, and other U.S. tech companies.

You could say, as many do, that shipping jobs overseas is no big deal because the high-value work -- and much of the profits -- remain in the U.S. That may well be so. But what kind of a society are we going to have if it consists of highly paid people doing high-value-added work -- and masses of unemployed?

Since the early days of Silicon Valley, the money invested in companies has increased dramatically, only to produce fewer jobs. Simply put, the U.S. has become wildly inefficient at creating American tech jobs. We may be less aware of this growing inefficiency, however, because our history of creating jobs over the past few decades has been spectacular -- masking our greater and greater spending to create each position.

Tragic Mistake

Should we wait and not act on the basis of early indicators? I think that would be a tragic mistake because the only chance we have to reverse the deterioration is if we act early and decisively.

Already the decline has been marked. It may be measured by way of a simple calculation: an estimate of the employment cost- effectiveness of a company. First, take the initial investment plus the investment during a company’s IPO. Then divide that by the number of employees working in that company 10 years later. For Intel, this worked out to be about $650 per job -- $3,600 adjusted for inflation. National Semiconductor Corp., another chip company, was even more efficient at $2,000 per job.

Making the same calculations for a number of Silicon Valley companies shows that the cost of creating U.S. jobs grew from a few thousand dollars per position in the early years to $100,000 today. The obvious reason: Companies simply hire fewer employees as more work is done by outside contractors, usually in Asia.

Alternative Energy

The job-machine breakdown isn’t just in computers. Consider alternative energy, an emerging industry where there is plenty of innovation. Photovoltaics, for example, are a U.S. invention. Their use in home-energy applications was also pioneered by the U.S.

Last year, I decided to do my bit for energy conservation and set out to equip my house with solar power. My wife and I talked with four local solar firms. As part of our due diligence, I checked where they get their photovoltaic panels -- the key part of the system. All the panels they use come from China. A Silicon Valley company sells equipment used to manufacture photo-active films. They ship close to 10 times more machines to China than to manufacturers in the U.S., and this gap is growing. Not surprisingly, U.S. employment in the making of photovoltaic films and panels is perhaps 10,000 -- just a few percent of estimated worldwide employment.

Advanced Batteries

There’s more at stake than exported jobs. With some technologies, both scaling and innovation take place overseas. Such is the case with advanced batteries. It has taken years and many false starts, but finally we are about to witness mass- produced electric cars and trucks. They all rely on lithium-ion batteries. What microprocessors are to computing, batteries are to electric vehicles. Unlike with microprocessors, the U.S. share of lithium-ion battery production is tiny.

That’s a problem. A new industry needs an effective ecosystem in which technology knowhow accumulates, experience builds on experience, and close relationships develop between supplier and customer. The U.S. lost its lead in batteries 30 years ago when it stopped making consumer-electronics devices. Whoever made batteries then gained the exposure and relationships needed to learn to supply batteries for the more demanding laptop PC market, and after that, for the even more demanding automobile market. U.S. companies didn’t participate in the first phase and consequently weren’t in the running for all that followed. I doubt they will ever catch up.

Job Creation

Scaling isn’t easy. The investments required are much higher than in the invention phase. And funds need to be committed early, when not much is known about the potential market. Another example from Intel: The investment to build a silicon manufacturing plant in the 1970s was a few million dollars. By the early 1990s, the cost of the factories that would be able to produce the new Pentium chips in volume rose to several billion dollars. The decision to build these plants needed to be made years before we knew whether the Pentium chip would work or whether the market would be interested in it.

Lessons we learned from previous missteps helped us. Years earlier, when Intel’s business consisted of making memory chips, we hesitated to add manufacturing capacity, not being sure about the market demand in years to come. Our Japanese competitors didn’t hesitate: They built the plants. When the demand for memory chips exploded, the Japanese roared into the U.S. market and Intel began its descent as a memory-chip supplier.

Intel Experience

Though steeled by that experience, I remember how afraid I was as I asked the Intel directors for authorization to spend billions of dollars for factories to make a product that didn’t exist at the time for a market we couldn’t size. Fortunately, they gave their OK even as they gulped. The bet paid off.

My point isn’t that Intel was brilliant. The company was founded at a time when it was easier to scale domestically. For one thing, China wasn’t yet open for business. More importantly, the U.S. hadn’t yet forgotten that scaling was crucial to its economic future.

How could the U.S. have forgotten? I believe the answer has to do with a general undervaluing of manufacturing -- the idea that as long as “knowledge work” stays in the U.S., it doesn’t matter what happens to factory jobs. It’s not just newspaper commentators who spread this idea.

Offshore Production

Consider this passage by Princeton University economist Alan S. Blinder: “The TV manufacturing industry really started here, and at one point employed many workers. But as TV sets became ‘just a commodity,’ their production moved offshore to locations with much lower wages. And nowadays the number of television sets manufactured in the U.S. is zero. A failure? No, a success.”

I disagree. Not only did we lose an untold number of jobs, we broke the chain of experience that is so important in technological evolution. As happened with batteries, abandoning today’s “commodity” manufacturing can lock you out of tomorrow’s emerging industry.

Our fundamental economic beliefs, which we have elevated from a conviction based on observation to an unquestioned truism, is that the free market is the best economic system -- the freer, the better. Our generation has seen the decisive victory of free-market principles over planned economies. So we stick with this belief, largely oblivious to emerging evidence that while free markets beat planned economies, there may be room for a modification that is even better.

No. 1 Objective

Such evidence stares at us from the performance of several Asian countries in the past few decades. These countries seem to understand that job creation must be the No. 1 objective of state economic policy. The government plays a strategic role in setting the priorities and arraying the forces and organization necessary to achieve this goal.

The rapid development of the Asian economies provides numerous illustrations. In a thorough study of the industrial development of East Asia, Robert Wade of the London School of Economics found that these economies turned in precedent- shattering economic performances over the 1970s and 1980s in large part because of the effective involvement of the government in targeting the growth of manufacturing industries.

Consider the “Golden Projects,” a series of digital initiatives driven by the Chinese government in the late 1980s and 1990s. Beijing was convinced of the importance of electronic networks -- used for transactions, communications and coordination -- in enabling job creation, particularly in the less developed parts of the country. Consequently, the Golden Projects enjoyed priority funding. In time, they contributed to the rapid development of China’s information infrastructure and the country’s economic growth.

Job-Centric Economy

How do we turn such Asian experience into intelligent action here and now? Long term, we need a job-centric economic theory -- and job-centric political leadership -- to guide our plans and actions. In the meantime, consider some basic thoughts from a onetime factory guy.

Silicon Valley is a community with a strong tradition of engineering, and engineers are a peculiar breed. They are eager to solve whatever problems they encounter. If profit margins are the problem, we go to work on margins, with exquisite focus. Each company, ruggedly individualistic, does its best to expand efficiently and improve its own profitability. However, our pursuit of our individual businesses, which often involves transferring manufacturing and a great deal of engineering out of the country, has hindered our ability to bring innovations to scale at home. Without scaling, we don’t just lose jobs -- we lose our hold on new technologies. Losing the ability to scale will ultimately damage our capacity to innovate.

Blade Didn’t Drop

The story comes to mind of an engineer who was to be executed by guillotine. The guillotine was stuck, and custom required that if the blade didn’t drop, the condemned man was set free. Before this could happen, the engineer pointed with excitement to a rusty pulley, and told the executioner to apply some oil there. Off went his head.

We got to our current state as a consequence of many of us taking actions focused on our own companies’ next milestones. An example: Five years ago, a friend joined a large VC firm as a partner. His responsibility was to make sure that all the startups they funded had a “China strategy,” meaning a plan to move what jobs they could to China. He was going around with an oil can, applying drops to the guillotine in case it was stuck. We should put away our oil cans. VCs should have a partner in charge of every startup’s “U.S. strategy.”

Financial Incentives

The first task is to rebuild our industrial commons. We should develop a system of financial incentives: Levy an extra tax on the product of offshored labor. (If the result is a trade war, treat it like other wars -- fight to win.) Keep that money separate. Deposit it in the coffers of what we might call the Scaling Bank of the U.S. and make these sums available to companies that will scale their American operations. Such a system would be a daily reminder that while pursuing our company goals, all of us in business have a responsibility to maintain the industrial base on which we depend and the society whose adaptability -- and stability -- we may have taken for granted.

I fled Hungary as a young man in 1956 to come to the U.S. Growing up in the Soviet bloc, I witnessed first-hand the perils of both government overreach and a stratified population. Most Americans probably aren’t aware that there was a time in this country when tanks and cavalry were massed on Pennsylvania Avenue to chase away the unemployed. It was 1932; thousands of jobless veterans were demonstrating outside the White House. Soldiers with fixed bayonets and live ammunition moved in on them, and herded them away from the White House. In America! Unemployment is corrosive. If what I’m suggesting sounds protectionist, so be it.

Choice Is Simple

Every day, that Palo Alto restaurant where I met the Chinese venture capitalists is full of technology executives and entrepreneurs. Many of them are my friends. I understand the technological challenges they face, along with the financial pressure they are under from directors and shareholders. Can we expect them to take on yet another assignment, to work on behalf of a loosely defined community of companies, employees, and employees yet to be hired? To do so is undoubtedly naive. Yet the imperative for change is real and the choice is simple. If we want to remain a leading economy, we change on our own, or change will continue to be forced upon us.

(Andy Grove, senior adviser to Intel, was the company’s chief executive officer or chairman from 1987 until 2005. The opinions expressed, featured in the July 5 issue of Bloomberg Businessweek, are his own.)

Un futuro de balones

2010-08-22T14:40:00.005+02:00

Article d'Antoni Puigverd publicat a La Vanguardia el 21 d'agost de 2010

No hi ha millor manera d'expressar el conflicte amb el que es troba ara la cultura de l'esforç el món de l'educació. En comparteixo plenament les idees.

No és una illa per a joves

2010-08-14T12:22:00.000+02:00

Publicat a La Vanguardia el 10 d'agost de 2010

M'ha agradat aquest article. Explica la història de l'illa escocesa de Lismore, ara pràcticament abandonada, on hi viuen poc més de 100 persones, la gran majoria de més de 60 anys. I no volen ni sentir a parlar de "la civilització". A més, gairebé tots els homes es diuen Duncan, el que provoca que s'hagin d'identificar pel sobrenom: "Duncan el de la granja de la muntanya", "Duncan el que va néixer el dia de Nadal"...

Estudis sobre els preus i el grau de satisfacció dels supermercats

2010-08-14T12:16:00.002+02:00

Extret d'El 9 Nou del 13 d'agost de 2010

Últimament s'han publicat dos estudis que avaluen els supermercats. Un, fet pel departament d'Economia de la Generalitat, es fixa en els preus, i sobre un promig de 100 elabora els preus mitjans de cada supermercat. L'altre, fet per l'OCU (Organització de Consumidors i Usuaris) avalua diversos paràmetres obtenint un índex de satisfacció general per cada supermercat. Els resultats els podeu veure en el gràfic.

Quin és el número més gran que podem escriure?

2010-08-05T17:14:00.003+02:00

Dedicat a l'Adrià Gascon.
Extret de http://www.scottaaronson.com/writings/bignumbers.html

Imaginem que participem en un concurs on, en 15 segons, hem d'escriure el número més gran que coneguem (un nombre concret, no s'hi val escriure "infinit"). Quins nombres podem escriure?

La primera idea que ens ve al cap és escriure una seqüència de nous:
999999999999999999

Però de seguida ens n'adomem que, si en comptes d'escriure nous escrivim uns, anem molt més ràpid i podem escriure moltes més xifres en el mateix temps:
11111111111111111111111

I si exponenciem? Quin número és més gran: (9^9)^9 o 9^(9^9)? El segon, així que una nova proposta és el número
9^(9^(9^(9...)))
que s'abrevia com
9^9^9^9...

Hi ha operacions més poderoses que l'exponencial? Sí, de fet l'operació exponencial forma part d'una cadena d'operacions, anomenada la seqüència d'hiperoperacions.
La hiperoperació elemental consisteix en sumar 1:
H0(a,b) = b + 1

La hiperoperació primera consisteix en sumar:
H1(a,b) = a + b

La segona és la multiplicació:
H2(a,b) = a * b

La tercera és l'exponenciació:
H3(a,b) = a ^ b

La quarta s'anomena tetració, i es defineix com:
H4(a,b) = a ^ a ^ a ^ ... ^ a (b vegades)

La fórmula general d'una hiperoperació és:
Hn(a,b) = b + 1 si n = 0
Hn(a,b) = a si n = 1, b = 0
Hn(a,b) = 0 si n = 2, b = 0
Hn(a,b) = 1 si n >= 3, b = 0
Hn(a,b) = Hn-1(a,Hn(a,b-1)) altrament

Així, pel cas de la tetració, tenim el que havíem comentat:
H4(a,b) = H3(a,H4(a,b-1)) = H3(a,H3(a,H4(a,b-2))) = ... = a ^ (a ^ ... ^ a)

Si fixem els valors de a i b al subíndex de la hiperoperació obtenim (una versió de) la seqüència d'Ackermann. Els seus primers elements en són:
A(1) = 1 + 1
A(2) = 2 * 2
A(3) = 3 ^ 3
A(4) = 4 ^ 4 ^ 4 ^ 4

i la fórmula general és:
A(n) = Hn(n,n)

que podem calcular amb la recurrència que hem presentat abans.

Una bona resposta a la pregunta que plantegem en aquest escrit és, doncs, un número ben gran de la seqüència d'Ackermann.

La funció d'Ackermann, és a dir, la funció que donat n computa A(n) té propietats que la fan especial. És una funció computable total que no és primitiva recursiva. És a dir, existeix un algorisme (un programa) que la pot computar, però que creix més ràpid que les funcions primitives recursives. Per aquest escrit en tenim prou quedant-nos amb aquesta idea, no ho detallarem més. La funció d'Ackermann mostra que, tot i que totes les funcions primitives recursives són computables, el recíproc no és cert.

Però encara hi ha nombres més grans que els de la seqüència d'Ackermann. Però necessitem utilitzar la definició de Màquina de Turing. Una funció és computable si existeix una Màquina de Turing que la calcula en un nombre finit de passos. I podem classificar les Màquines de Turing segons el nombre de regles que tenen escrites a la cinta. Llavors, fixat un nombre N de regles, hi ha un nombre finit de MT que tenen N regles, i es divideixen en dos conjunts: les que no s'aturen i les que s'aturen. D'aquestes últimes, cadascuna executarà un nombre de passos fins aturar-se. Doncs la seqüència "Busy Beaver" es defineix com:
BB(N) = max{nombre de passos abans d'aturar-se d'una MT amb N regles}

Aquests nombres són immensos: de fet se'n coneixen ben pocs:
BB(1) = 1
BB(2) = 6
BB(3) = 21
BB(4) = 107

No es coneix el valor de BB(5), tot i que se sap que és més gran de 47 milions. I pel que fa al valor de BB(6), es coneix que supera els 8.000 bilions...

Què us sembla si responem la pregunta inicial amb un nombre ben gran de la seqüència BB?

Ajudant a digitalitzar llibres

2010-06-01T11:28:00.002+02:00

El dia 1 d'agost Màrius Serra va publicar a La Vanguardia un escrit on explicava l'origen del sistema CAPTCHA, que serveix per a distingir persones de màquines quan naveguem per Internet, i una aplicació d'aquest mètode anomenada reCAPTCHA, que fa servir paraules de textos escanejats i d'aquesta manera l'usuari contribueix a la seva digitalització. Més informació aquí. Molt interessant i molt bona idea.

Els pròxims 100 anys

2010-05-23T09:59:00.001+02:00

George Friedman és un expert en predir com seran el futur des del punt de vista geoestratègic. No soc partidari de fer molt cas de les prediccions a llarg termini, però sempre és interessant veure què hi diuen els que es dediquen a aquest tipus de coses.

Aquí hi ha una entrevista que li van fer al Magazine del 23 de maig de 2010.

El resum és el següent:

HISTORIA DEL SIGLO XXI... SEGÚN GEORGE FRIEDMAN
2010 Estados Unidos vence la guerra contra Al Qaeda.
2020 China se fragmenta y Estados Unidos y Rusia se enfrentan en una nueva guerra fría. Rusia se derrumba
2030 La crisis demográfica y el envejecimiento global definen el siglo
2040 Emergen tres potencias para controlar Eurasia: Japón, Turquía y Polonia
2050 Estados Unidos se impone en la guerra mundial en la que participan Japón, Turquía y Polonia
2100 El siglo concluye con una guerra entre Estados Unidos y México –solapada con una guerra civil en Estados Unidos– por el control de Norteamérica

Sobre l'AVE

2010-05-21T21:27:00.000+02:00

Publicat a l'AVUI el 23 de maig de 2010. AVE, la ruïna de l'estat.

Conte de Pere Calders

2010-05-05T17:12:00.003+02:00

Com en sap l'escriptor de capgirar la més innocent de les històries! Em recorda els textos d'en Quim Monzó.

Article interessant

2010-05-05T17:10:00.000+02:00

La crisi

2010-03-13T19:09:00.002+01:00

Entrevistes interessants - visió "pessimista". De Santiago Niño Becerra

A l'AVUI
A La Vanguardia

S'ha de deixar expressar les idees a tothom

2010-03-07T10:28:00.003+01:00

Hi estiguem d'acord o no, incloguin falsedats o no, hem de deixar expressar les idees a tothom per a poder rebatre-les raonadament.

Aquesta "idea" està molt ben expressada en aquest article.

Quan/quant i tan/tant

2010-01-22T18:54:00.001+01:00

Em convenç aquesta explicació. Sempre m'havien dit allò de "traduir-ho al castellà", però tenia problemes amb la traducció. De http://www.edu365.cat/eso/faqs/catala/quan_tan.htm

Quan o quant, tan o tant. Com els distingeixo?

El mot quan indica temps i quant indica quantitat. Pots substituir quan per una expressió temporal com "a quina hora", "quin dia", etc. i quant per una expressió com "quants n'hi ha", "quants han arribat", etc. Per exemple:

Quan vinguis escoltarem el CD. El dia que vinguis escoltarem el CD
Quant val aquest xandall? Quants diners val aquest xandall?

El mot tan s'utilitza per a les comparacions i tant indica quantitat. Per distingir-los has d'observar que tan sempre s'escriu davant d'un adjectiu o d'un altre adverbi, i tant va seguit d'altres classes de paraules o va al final d'una frase. Per exemple:

Ella és tan intel·ligent com tu.
Ha corregut tant que ha quedat esgotat.
M'agrada tant!

Estadístiques sobre la població de Catalunya

2010-01-22T18:21:00.006+01:00

Una de les meves aficions quan estic avorrit, com avui, és la consulta d'estadístiques. Tant esportives, com per exemple els màxims golejadors del futbol, les múltiples estadístiques del bàsquet, com de dades basades en la població, l'economia, etc. Sobre aquestes últimes les webs que més consulto més són:

L'IDESCAT, amb estadístiques de Catalunya
Una web no oficial que vaig descobrir que conté estadístiques mundials de tot tipus

Avui he trobat, a l'IDESCAT, la projecció de població per a Catalunya per al 2021 i 2041. És interessant de fullejar-la. A l'escrit hi he trobat la piràmide de població de Catalunya a l'any 2008. La poso aquí en una imatge.

Hi observo quatre coses (potser m'equivoco):

El queixal corresponent a l'època de la guerra civil i l'inici de la postguerra.
Una disminució de la natalitat dels anys 90 i un augment en els últims anys.
L'efecte de la vinguda d'immigrants joves en edat de treballar buscant noves oportunitats.
Que la proporció homes/dones s'inverteix al llarg dels anys. Hi ha més homes joves que dones, però en canvi hi ha més dones grans que homes.

Comentari que no ve al cas. La piràmide de població catalana em recorda l'arbre que hi ha dibuixat a la bandera del Líban. Una mica sí que s'assemblen, oi?

Deixem de preocupar-nos tant,

2009-12-21T16:41:00.004+01:00

que ara venen les vacances de Nadal!

Reportatge interessant al diari EL PAIS, aquí.

Un altre de probabilitats

2009-11-21T22:45:00.004+01:00

Dedicat a en Dani Alonso

Una dona embarassada sap, pels resultats d'una ecografia, que està esperant bessons, i que seran dos varons. El seu metge li ha dit que 1 de cada 3 parts dobles resulta ser de bessons idèntics.
Quina és la probabilitat que els dos fills d'aquesta dona siguin bessons idèntics?

- - -
- - -
- - -
- - -
- - -
- - -
- - -
- - -

Solució 1:

Assumim que la probabilitat que una fecundació
produeixi un nen o una nena és la mateixa, 1/2.

Pr(2 nens) = 1/4
Pr(2 nens | bessons idèntics) = 1/2
Pr(bessons idèntics) = 1/3

Teorema de Bayes:

Pr(A|B) = Pr(B|A) * P(A) / P(B)

Si prenem:
A = bessons idèntics
B = 2 nens
tenim:

Pr(bessons idèntics | 2 nens)

Pr(2 nens | bessons idèntics) * Pr(bessons idèntics)
=  ----------------------------------------------------
                Pr(2 nens)

1/2 * 1/3
= --------- = 2/3
 1/4

Solució 2:

La clau del raonament és en la suposició (errònia)
que la probabilitat de tenir dos nens és 1/4.
En realitat és la següent:

Pr(2 nens)
= Pr(2 nens | no idèntics) + Pr(2 nens | bessons idèntics)
= 1/4 * 2/3 + 1/2 * 1/3 = 1/6 + 1/6 = 1/3

Llavors el càlcul és:

Pr(2 nens) = 1/3

Pr(2 nens | bessons idèntics) = 1/2
Pr(bessons idèntics) = 1/3

Teorema de Bayes:

Pr(A|B) = Pr(B|A) * P(A) / P(B)

Si prenem:
A = bessons idèntics
B = 2 nens

tenim:

Pr(bessons idèntics | 2 nens)

Pr(2 nens | bessons idèntics) * Pr(bessons idèntics)
= ----------------------------------------------------
              Pr(2 nens)

1/2 * 1/3
= --------- = 1/2
 1/3

En aquest problema, l'esdeveniment "tenir dos nens" no és ben bé tenir dos nens, sinó més aviat "tenir dos nens en un mateix part". Llavors s'entén més el resultat de la segona solució.

En el món de la probabilitat tot és relatiu (el problema de les 3 portes n'és un bon exemple): quan llegeixo de nou l'enunciat veig que també podem arribar a la conclusió que la probabilitat de tenir bessons idèntics és 1/3, tal i com li diu el metge a la dona inicialment.

Per tant, en la meva modesta opinió, hi ha tres resultats possibles (1/3, 1/2 o 2/3) que poden ser justificables des d'algun punt de vista.

Les ciutats amb més habitants de Catalunya

2009-10-01T11:00:00.010+02:00

Quina posició ocupa Vic, la meva ciutat, entre les més poblades de Catalunya?

La resposta l'he trobat a la Viquipèdia, aquí. És la vint-i-novena amb més habitants. Poso el llistat amb les trenta primeres.

Nom	Comarca	Població 2007
Barcelona	Barcelonès	1605602
L'Hospitalet de Llobregat	Barcelonès	248150
Badalona	Barcelonès	221520
Sabadell	Vallès Occidental	200545
Terrassa	Vallès Occidental	199817
Tarragona	Tarragonès	131158
Lleida	Segrià	125677
Santa Coloma de Gramenet	Barcelonès	119056
Mataró	Maresme	118748
Perpinyà	Rosselló	116700
Reus	Baix Camp	101767
Girona	Gironès	89890
Cornellà de Llobregat	Baix Llobregat	84289
Sant Boi de Llobregat	Baix Llobregat	81368
Sant Cugat del Vallès	Vallès Occidental	73774
Manresa	Bages	71772
Rubí	Vallès Occidental	70006
El Prat de Llobregat	Baix Llobregat	63069
Vilanova i la Geltrú	Garraf	62826
Viladecans	Baix Llobregat	61168
Granollers	Vallès Oriental	58940
Castelldefels	Baix Llobregat	58663
Cerdanyola del Vallès	Vallès Occidental	57959
Mollet del Vallès	Vallès Oriental	51713
Esplugues de Llobregat	Baix Llobregat	46808
Gavà	Baix Llobregat	44531
Sant Feliu de Llobregat	Baix Llobregat	42486
Figueres	Alt Empordà	39641
Vic	Osona	38747
Blanes	Selva	37819

El preu dels fitxatges

2009-09-26T13:16:00.005+02:00

Ja que avui estic especialment inspirat, acabo amb un escrit que volia fer ja fa temps. És sobre el preu dels fitxatges en el món del futbol, i el que es paga pels jugadors en general.

Ens hem passat l'estiu criticant, amb raó, el que s'ha gastat el president del Madrid en fitxatges: un disbarat, més de 250 milions d'euros! I més tenint en compte el moment de crisi.

El Barça tampoc ens hem quedat curts (faig servir primera persona ja que en sóc seguidor, no per res més). Mentre anàvem criticant els madrilenys hem gastat "només" 100 milions d'euros, aproximadament! Ah, i hem renovat en Messi: a partir d'ara li pagarem 10 milions d'euros anuals.

El futbol és l'esport més popular al nostre país. Els nens i joves creixem admirant els jugadors dels nostres equips favorits. Què aprenem veient els diners que es paguen per aquests jugadors i el que cobren? El clàssic argument de que hem d'estudiar per a tenir més possiblitats quan siguem adults queda en ridícul davant dels diners que mou el món del futbol. Què han estudiat en Messi o en Cristiano Ronaldo?

Com deia el savi de "Dinamita": Reflexionem-hi, sisplau, reflexionem-hi!

El preu dels aliments

2009-09-26T12:50:00.003+02:00

Fa uns dies va aparèixer a La Vanguardia un escrit on es parlava del què cobren els pagesos per a cultivar aliments i el que acabem pagant els consumidors. Hi havia el gràfic següent:

Com podeu veure, els intermediaris hi guanyen molt, mentre que el pagès segurament no rep el que hauria de guanyar per la feina que fa.

A més, hem de tenir en compte que els aliments són bàsics per a la nostra vida, són un producte de primera necessitat imprescindible. Potser degut al preu que paguem per ells, sovint no molt alt, no els valorem com ho hauríem de fer.

Programes informàtico-matemàtics

2009-09-26T12:07:00.002+02:00

Llibreria per al càlcul de VAPS i VEPS molt grans: ARPACK (en Fortran), ARPACK++ (interfície per a C++)

Per a Ubuntu hi ha un paquet deb.

SIMPLEX - Programació lineal

CPLEX: El millor, de pagament
GLPK: Free software, va bé. Implementat en C++, té una interfície en R. Els problemes s'especifiquen en MATHPROG, un llenguatge per a especificar problemes.
COIN-OR: Free software

Programes matemàtics gratuïts

Software educatiu

No ho entenc

2009-08-26T15:17:00.003+02:00

Diari AS, 27 d'agost de 2009

El Madrid traspasa a Robben al Bayern por 25 millones de euros.

Sneijder cedió al fin y se va al Inter por 15 millones.

Com s'ho fa el Madrid per a vendre tan bé els jugadors que fitxa i que no li donen un bon rendiment? No serien comparables en Hleb i l'Sneijder, per exemple? Llavors, com és que el Madrid és capaç de vendre l'Sneijder per 15 milions i, en canvi, nosaltres només sóm capaços de cedir en Hleb a l'Stuttgart pagant part de la seva fitxa? No ho entenc de cap manera.

Coneixent els escarabats de cuina

2009-07-24T22:50:00.006+02:00

Fins fa uns dies només havia vist escarabats pel bosc: uns animalots negres bastant fastigosos, amb closca i sis potes. Des dels últims dies en conec més coses: són visitants assidus del pis de Barcelona.

Els escarabats de cuina, coneguts com a cucarachas, o cockroaches, i amb nom tècnic bladoteus, són aquests insectes que ens visiten a les nits. Bàsicament, segons els que he trobat per Internet, es divideixen en panerola americana, panerola germànica, panerola asiàtica i panerola oriental. Els nostres visitants són els americans, els insectes més grossos, amb una llargada mitjana de quatre centímetres.

La panerola americana va arribar al nostre país pel port de Barcelona, i s'ha anat extenent per tota la península. Pel que he llegit, normalment viu al subsòl de les ciutats, però degut a les obres que es fan a vegades els seus hàbitats queden destruits i busquen nous llocs on instal·lar-se. Els pisos són uns magnífics candidats: allà tenen l'avantatge que no hi ha deprededors.

Sovint es consideren una plaga. Per a eliminar-los hi ha vàries vies:

Ruixar amb insecticida els llocs on es concentren. Aquest sistema funciona bastant bé, però hi ha elements de l'espècie que són tolerants a l'insecticida que no es moren, i aquesta immunitat la transmeten als seus descendents, amb la qual cosa l'insecticida pot deixar de fer efecte.

Posar un esquer consistent en menjar enverinat. La idea és que els insectes l'agafin i se l'emportin al seu amagatall, on tots, amics, parents, coneguts i saludats quedin ben emmetzinats. És un sistema que, almenys en teoria, proporciona bons resultats.

Potser trobeu a faltar algunes fotos dels animalots. No les trobareu: no tinc ganes de veure'ls cada cop que entri al blog. Així que si voleu fotos, o més informació, podeu anar a la Wikipedia: aquí.

Si es puguéssin guardar les hores perdudes

2009-04-09T18:26:00.003+02:00

Us imagineu si es puguéssin guardar les hores perdudes d'un dia i poder-les fer servir un altre dia que tinguéssis coses més interessants a fer?

Si això existís, us asseguro que guardaria totes les hores d'aquesta tarda, esperant trobar una ocasió millor on poder-les utilitzar.

Malauradament, això no es pot fer, i la tarda segueix passant lentament. A més a més plou!

This - That - These - Those - Here - There

2009-03-16T19:39:00.001+01:00

David: Could you give me that book on the table over there?
Frank: Do you mean this book here?
David: Yes, that book.
Frank: Here you are. Oh, could you give me those magazines on the table over there?
David: These? Sure, here you are.

David: Is there an apple on that table over there?
Frank: Yes, there is. Here it is.
David: Great, are there any oranges?
Frank: No, there aren't.
David: Oh, here they are, next to me on this table.

Look at the chart below:

We use "here" for something which is near to us. Example: Here is the pencil in my hand.	We use "there" for something which is far from us. Example: There is the pen next to the lamp.
We use "this" for one object (singular) which is here (near to us). Example: This is a book in my hand.	We use "that" for one object (singular) which is there. Example: That is his car over there.
We use "these" for more than one object (plural) which are here (near to us). Example: These are my friends next to me.	We use "those" for more than one object (plural) which are there. Example: Those are his toys over there.
We use "there" for one object (singular) which exists - or "is" (near to us). Example: There is (There's) a table next to the window.	We use "there" for more than one object (plural) which exist - or "are". Example: There are (There're) many of my friends at the party tonight.

Nombre vs número

2009-02-21T15:34:00.001+01:00

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (www.dlc.iec.cat).

nombre

Resultat de comptar les coses que formen un agregat, i ens abstracte que resulta de generalitzar aquest resultat. Nombre parell. Nombre senar o imparell. Nombre trencat, fraccionari.

número

Nombre amb què una persona o una cosa és designada dins una sèrie o col·lecció. La casa número 7 del carrer de la Perera. Treure, en un sorteig, un número alt, un número baix, un bon número.

Contradicció?

2009-02-15T10:09:00.005+01:00

Ahir a la nit, escoltant el Tu diràs de RAC1 (programa d'esports), un oient va fer notar que al diari MARCA apareixien les dues notícies següents:

GOLEA AL SPORTING (0-4) Y YA ESTÁ A DIEZ PUNTOS DEL BARÇA
Festival blanco para dar vida a la Liga

TIENE LA JUVENTUS A NUEVE PUNTOS *
El Inter acaricia el scudetto al imponerse a un buen Milán en un polémico derby

Es veu que a Espanya i a Itàlia els punts tenen un valor diferent!

* El text no és literal

Les taronges Torres

2009-02-08T18:41:00.003+01:00

Sóc una persona d'aquelles a les que costa menjar taronges. No és no m'agradin, al contrari, però em costa de menjar la pell de la taronja que separa els grills.

Fa un temps em van recomanar unes taronges d'una casa, les taronges Torres. Me les va recomanar la senyora de la fruiteria dient que eren molt bones. I realment ho són. La pell aquesta és molt mengívola.

Ho sento per la bona dona, però vaig trobar-les també al supermercat del costat un euro el quilo més barates que el que em cobrava ella!

Suposo que aquesta marca, que no em paga res per què li faci publicitat, és igual que tantes d'altres, però com que és la que conec aprofito per a recomanar-les a tothom!

El gol d'en Messi

2009-01-28T09:20:00.002+01:00

El 17 de gener es va jugar el Barça-Deportivo. Immers en una ratxa de bons resultats, el Barça va passar per sobre el rival: el va guanyar per 5 a 0.

Dels 5 gols n'hi va haver un (almenys en la meva modesta opinió) de genial. I no va ser dels que van aparèixer més als resums de l'endemà, ni el trobem en els resums dels millors gols de l'any. Tot i això, per la seva senzillesa, o almenys per la senzillesa amb què en Messi sembla que el marca, el trobo fascinant.

El podeu trobar per Internet. Situem-nos: minut 20 de la primera part amb empat a zero al marcador. En Messi rep una pilota d'aquelles que li agraden tant, una mica més enllà de mig camp i cap a la dreta, i comença una de les seves diagonals. Arriba a la frontal de l'àrea gran, i quan sembla que farà un xut ben fort fa un toc suau girant el peu esquerre i col·locant la pilota al pal esquerre de la porteria (pal esquerre pel porter, pal dret per en Messi), on el porter encara la busca. La cara del porter després del gol ho diu tot.

I és que, com va dir aquell entrenador del Madrid, "No ase falta desir nada más".

Què ha de fer el tirador?

2008-10-12T16:46:00.003+02:00

L'altre dia vaig topar-me amb un problema d'aquells que la resposta no és la que sembla a primera vista. És el següent.

Se suposa que hi ha tres tiradors. El primer d'ells és molt bo, té un percentatge d'encert del 100%. On posa l'ull posa la bala. El segon no ho és tant, té una efectivitat del 50%. El tercer és el més dolent de tots, només encerta en un de cada tres tirs que fa, el 33%.

Aquests tres tiradors es troben enfrontats en un duel on, alternativament s'hauran d'anar disparant. Primer començarà un, després l'altre, després l'altre, un altre cop el primer, etc.

Per donar opcions a tots, es decideix que l'ordre serà el següent: primer dispararà el pistoler més dolent (el del 33%), després el mitjà (el del 50%) i finalment el més bo (el del 100%). En cas que hi hagi més rondes es repetirà l'ordre.

Pregunta

Suposem que nosaltres som els consellers/amics del tirador més dolent (el del 33%). Què li hem d'aconsellar que faci en el seu tir? Disparar contra el més bo? Contra el mitjà?

...
...
...
...

Resposta

Disparar contra el més bo oi? Té una cosa millor a fer: FALLAR. Fixem-nos-hi.

Si dispara contra el més bo i el mata, llavors el mitjà el dispararà a ell, amb un 50% de possibilitats de morir.

Si dispara contra el mitjà i el mata encara és pitjor, ja que llavors el més bo el matarà segur.

En canvi, si falla (expressament o no, però és més fàcil fer-ho expressament) llavors el torn passa al mitjà. Aquest dispararà contra el més bo (òbviament). Si el mata llavors el nostre tirador té la possibilitat de sortir viu del duel, ja que efectua el següent tir (33% de possibilitats). Si el mitjà falla, llavors el torn passa al més bo. Aquest clarament matarà el mitjà i igualment el nostre amic tirador tindrà la possibilitat de sortir-ne viu si encerta en el següent tir.

En tots dos casos la situació és sensiblement millor que si dispara contra un dels dos pistolers i el mata.

De tota manera, la millor solució seria solucionar les coses amb una conversa i estalviar-se haver de fer servir les armes :-)

Les 24 hores de Sant Julià (sisè any)

2008-07-21T20:00:00.007+02:00

Abans d'escriure les línies que venen a continuació m'he rellegit el que vaig escriure aquí mateix ara fa dos anys, en la quarta participació que feiem a les 24 hores. He quedat parat de les semblances que hi ha entre aquell escrit i la nostra actuació d'aquest any. L'escrit el podeu veure aquí.

Poques coses més puc afegir, no som un gran equip i ens apuntem al torneig per passar-ho bé. Aquest cop, passar-nos ho bé ho hem aconseguit. Ara ens queda pendent convertir-nos en un bon equip. Però això, de ben segur, ens costarà una mica més.

Semblances i diferències amb l'actuació de fa dos anys:

Semblances

Els equipatges son els mateixos.
Bona part dels jugadors de l'equip som els mateixos.
Hem passat alguna ronda.
Hem tornat a jugar contra el Calldetenes (i ens ha tornat a apallissar).
He tornat a marcar un gol.

Diferències

Hem tingut bons horaris (el partit de la nit va ser a les 8:00 del matí de diumenge).
Només hem passat una ronda (ens ha eliminat el campió, el Centelles).
Hem comptat amb dos porters (tots dos molt bons) i nous jugadors (també molt bons).
Aquest any ha anat tot fantàsticament bé.

Resultats

Lligueta: derrota 2-8 contra els caps de sèrie, victòria 7-1 contra un equip que anaven beguts i derrota 0-4 a l'últim partit. Hem passat com a quart millor tercer (és a dir, hem set l'últim dels equips que es classifiquen).
Eliminatòria: derrota 1-15 contra l'equip campió de la competició.

Res més, agrair als companys d'equip la feina feta i esperem tornar-hi l'any que ve. A veure si va tant bé com aquest any, o més, qui sap...

Uns dies a Itàlia

2008-07-15T12:49:00.003+02:00

Amb la coral de Centelles, la setmana passada vam anar a passar uns dies a Itàlia. Van ser uns dies fantàstics en que vam poder fer turisme, cantar i riure molt.

Arribàrem el dijous. Bé, més aviat vaig arribar dijous perquè la majoria de la coral van marxar un dia abans i van tornar un dia més tard. Només arribar, a les 9 del vespre, el director ja ens va citar per un assaig a 2 quarts de 10 a Vedelago, un poble de 6000 habitants. La coral d'aquest poble era l'amfitriona del nostre viatge i es van portar molt bé amb nosaltres. Fantàsticament bé.

El divendres vam fer turisme per un poblet medieval. També vaig aprofitar per matricular-me de les assignatures que faré l'any que vé (quina fardada dir que m'he matriculat des d'Itàlia!). Al vespre teníem el primer concert. A Vedelago i a l'aire lliure.

El dissabte ens van oferir una visita a la ciutat de Treviso. No tant coneguda com Venècia, ens va sorprendre. A la nit el segon concert del viatge, aquest cop a l'església de Vedelago i cantant conjuntament amb la coral Vedelagüiana.

Diumenge vam cantar a la missa de la catedral de Pàdua, de sant Antoni de Pàdua. Va ser impressionant. I el dilluns, el dia que ja vam marxar, cantàrem a la missa de la catedral de Venècia!

Van ser uns dies molt especials en els que vam passar molt bons moments. Queda pendent que la coral de Vedelago vinguin a tornar-nos la visita.

Entre cançons, menjars, cotxes llogats, carburantes, vanos Sorpresa sorpresa, camel bags, llops, albergs... vam passar uns increïbles dies en terres italianes.

Homenatge a tots els burros que tiren de carros

2008-05-17T22:31:00.008+02:00

Aquest escrit és un petit homenatge a totes aquelles persones sense les quals hi hauria moltes coses que no es farien. Són persones que no esperen res a canvi, que entreguen el seu temps lliure perquè algunes activitats es duguin a terme. Gent que s'ha de passar tardes organitzant, trucant, decidint, comprant, fitxant... Gent sense la qual equips de futbol, bàsquet, i esports en general, corals, associacions, esplais, revistes, sopars, excursions, trobades, i moltes altres activitats no es podrien fer.

A elles dedico aquest missatge, perquè segueixin fent la feina que fan amb la mateixa dedicació que ho estan fent o ho han fet en el passat. I és que, tal com deia el meu avi, davant de tot carro hi ha un burro que en tira.

L'últim partit del Descansa

2008-05-15T18:26:00.010+02:00

He arribat a 3/4 de 4 davant del poliesportiu. No hi havia ningú encara. En dos o tres minuts ha arribat l'Albert. Ja érem dos. Només en faltaven tres més. Al cap de pocs minuts ha arribat el trident de la generació '89: l'Oriol, l'Arnau i l'Adrià. Però l'Arnau estava lesionat i no podia jugar. Érem quatre, per tant, però ja sabia que en Jordi vindria. Ha arribat un o dos minuts després. Ara ja podíem jugar.

Problema: ens faltava porter. En Sebu ja va avisar-nos que no podria venir. Hem decidit que faríem de porter entre tots, una estoneta cadascú. El capità de l'equip, en Campro, no ens ha pogut acompanyar per motius estudiantils (examens), i l'Enric tampoc ha pogut venir. Comptàvem, però, amb un espectador de luxe: l'Arnau, que amb els seus ànims incessants :-) des de la banda ens ha animat al llarg de tot el partit, contrarrestrant la claca que feien els tres o quatre seguidors que portava l'altre equip.

El partit era a les 4. Un cop canviats i escalfats hem saltat a la pista. La central. El cinc inicial era (òbviament) el format per Adrià, Albert, Jordi, Miquel i Oriol. L'Oriol ha començat a la porteria.

El partit s'ha iniciat molt bé per a nosaltres: al primer minut he marcat el primer gol després d'una jugada amb uns quants rebots. Poc després, en Jordi ha fet el segon. Tot anava rodat. L'Albert ha aconsegit el tercer. I el Prosikitos, l'equip rival, ha demanat el primer temps mort del partit. Guanyàvem 3 a 0, què més podíem demanar?

Però nosaltres som com el Barça: tal com ha dit en Jordi, ni guanyant 3 a 0 podem confiar-nos ja que en pocs minuts ens poden donar la volta al marcador. Després del temps mort els Prosikitos
han presionat molt i han aconseguit dos gols. També hem canviat de porter, m'hi he posat jo en el lloc de l'Oriol. Només guanyàvem d'un i hem demanat un temps mort. Ha resultat prou, ja que després hem aconseguit dos gols més, marcats per l'Albert i l'Adrià. Llavors l'àrbitre ha xiulat la mitja part. Guanyàvem 5 a 2. Resultat fantàstic.

Després del descans, o potser una mica abans i tot, en Jordi m'ha substituït com a porter. L'inici de la segona part ha estat força igual que el de la primera. Hi ha hagut un intercanvi de gols fins que ens hem avançat de quatre o cinc. Han marcat l'Adrià i l'Albert, que s'han fet un tip de marcar gols (Albert, ara sí que sortiràs a la classificació de golejadors!). Però els rivals han demanat el seu temps mort i els ha resultat, ja que han reduït les diferències fins a posar-se només a un gol. En aquell moment hem demanat nosaltres la pausa, i també ens ha funcionat: hem marcat uns quants gols més que ens han distanciat definitivament en el marcador. També hem fet un nou canvi de porter: l'Adrià ha substituït en Jordi. El resultat final ha estat de 11 a 7, amb gols d'Albert (6), Adrià (3), Jordi i Miquel. L'Oriol s'ha quedat sense marcar, però a tots ens quedarà gravada la seva fantàstica i decisiva actuació a la porteria en els primers minuts del partit.

En resum, acabem la temporada en bona forma, amb quatre partits guanyats (dos per no presentar-se el rival) i cinc partits perduts (un perquè només érem 4 jugadors i un altre perdut inexplicablement).

Força Descansa!

París

2008-05-09T23:20:00.006+02:00

El passat pont de maig, la coral i l'orquestra vam anar a París. Va ser un cap de setmana molt intens que ara intentaré resumir breument.

Vam sortir de Palau Reial el dimecres a les 8 del vespre amb dos autocars. La destinació era París, amb una durada prevista del viatge d'unes 12 hores. Vam parar a l'àrea de La Jonquera, i també en un parell d'estacions de servei a França. Amb més problemes dels previstos, el dijous a les 12 arribàvem a l'hotel de París.

Fins a les 2 del migdia no vam poder entrar a les habitacions. Aquesta estona perduda la vam aprofitar per a dinar. Vam gastar el comodí del McDonald's. Vam tenir tota la tarda per voltar per París, una ciutat molt bonica, immensa, on gairebé cada racó és interessant.

Com que som una coral, sabem cantar. I això és el que vam fer durant la tarda: cantar pels llocs on passàvem. En una plaça que ara no recordo com es deia però que el seu nom recordava "Les Borges" vam cantar un parell de cançons. Quan ja teníem un public fidel (!) al nostre voltant va venir el guarda a avisar-nos que no podíem cantar sense permís. Vam haver de continuar, doncs, la passejada. Vam sopar al centre, al barri llatí, en un restaurant on ens van fer cuscus. A la nit, després de voltar una mica, vam tornar cap a l'hotel.

El divendres al matí vam fer una visita al palau de Versalles. Més que al palau vam fer una visita a la cua del palau de Versalles, ja que és on vam passar gran part del matí. Hem de reconèixer, però, que va valer la pena; l'indret és molt bonic, tant el palau, amb les seves pintures i cambres, com els jardins que el rodegen.

Com hem dit, som cantaires. I el viatge tenia dos concerts. El primer el vam fer el divendres a la tarda, en una església molt cèntrica, al costat del centre Pompidou. Va estar molt bé, amb força públic (no podem dir el mateix del segon concert). Al vespre vam sopar entrepans i creps mentre ens dirigíem cap a Monmartre i al Sacre Coeur.

Vam arribar al cim de la muntanya del Sacre Coeur on vam gaudir de la vista de tota la ciutat. Realment impressiona! Després vam anar a uns bars on vam passar una bona estona.

L'endemà dissabte al matí va tocar la clàssica visita a la torre Eiffel. I a la tarda el segon concert, que no va ser tant exitós com el primer. El dissabte a la nit va tocar descansar, ja feia massa dies que voltàvem.

El diumenge va ser el dia de la tornada. Tot apuntava que seria igual de pesada que l'anada, o més, però va ser el contrari. Entre les cançons que vam cantar i el gran joc de la història participativa on per escriure cada frase només es disposa de l'anterior vam riure molt. A la una de la nit vam arribar a Barcelona.

Ah, i l'endemà a les 8 del matí a classe. Com ha de ser!

Pel Cadí

2008-05-06T19:52:00.007+02:00

Abans no se m'oblidi, vull explicar l'experiència d'un magnífic cap de setmana a la serralada del Cadí, al bell mig del Pirineu.

A les 7 d'un dissabte d'abril vam sortir de Vic i St. Julià disposats a caminar pels voltants del refugi de Cortals de l'Ingla, que teníem reservat per a dormir. Passant per la N-152 vam arribar a un lloc clàssic en aquest tipus d'excursions: la Collada de Tosses. Després de fer-la vam arribar al poble origen de la nostra ruta, Riu de Cerdanya. El viatge va ser llarg, però va servir per aprendre coses sobre el poeta Verdaguer i gaudir d'alguna de les seves poesies. Abans de començar a caminar vam situar un dels dos cotxes que portàvem al final de la ruta prevista, la casa de colònies de Cortariu. Així, vam tenir el privilegi de fer una ruta no circular, amb sortida i arribada a llocs diferents.

Des de Riu, caminant per una carretera que llavors es converteix en camí, vam arribar sense masses problemes, tret de la calor pròpia d'un dia d'estiu, a la primera parada prevista, el refugi del Serrat de les Esposes. Devíem fer pinta de cansats, ja que pel camí la guarda del refugi va avançar-nos en cotxe i es va oferir per dur-nos les motxilles. Al Serrat de les Esposes hi vam dinar, tot veient uns bombers que tenien la pinta d'anar un pèl perduts. De Barcelona, diria que eren.

A la tarda, després d'haver-nos posat les botes (sentit literal i, sobretot, figurat), vam reempendre la caminada, ara en direcció al refugi de Cortals de l'Ingla, que teníem reservat per a dormir. El camí va ser força curt i a mitja tarda ja hi érem. Amb el temps que ens va sobrar vam arribar-nos al refugi de Sant Jordi (no apareix al mapa, és en la direcció de la fletxa de més avall). El camí per arribar-hi, des de coll del Pendís, és espectacular: una baixada que recorda un circuit de carreres, fins i tot amb corbes peraltades. Vam fer una cursa impressionant que va acabar amb les nostres sabates ben enfangades. El refugi de Sant Jordi estava tancat. La tornada al refugi de Cortals, pel mateix camí, no va ser tant divertida (hi havia pujada).

Un cop al refugi vam preparar el sopar. El sopar era el primer àpat que cuinàvem "de zero". Vam fer servir el fogonet i vam gaudir d'una sopa i una hamburguesa amb les que vam tornar a sentir-nos persones. Abans d'anar a dormir vam conversar amb el guarda i vam fer la reunió pertinent. No van faltar ni les cançons, ni la diversió (en definitiva, la xerinola típica d'aquestes excursions) ni el cansament d'un dia sencer de caminar.

El diumenge al matí vam continuar la ruta, aquest cop en direcció a la casa de colònies de Cortariu, passant pel poble de Pi. El camí, llarg, vorejava el Riu de l'Ingla. A la font de l'Ingla vam fer una parada, que aprofitàrem per a posar-hi els peus. Refets de cap i peus vam continuar fins a Pi. Aquest últim tros es va fer mooolt llarg, ja veurem com ho arreglarem a l'estiu.

A Pi vam fer una parada tècnica (lavabo i begudes) i vam acabar de fer el tram final fins a Cortariu, on vam arribar al migdia. Tocava fer el dinar. Macarrons. Però el fogonet es va esgotar amb la segona cassolada. Vam tastar una nova especialitat de pasta: macarrons a mig cuinar, però no van ser gaire bons. Al final ho acabàrem amb un bon entrepà en un bar de Bellver, tot veient, fascinats, el sistema de la loteria entre bars de Catalunya que no para de fer sortejos i repartir premis.

Aquesta va ser l'última parada. Llavors via directa fins a casa: la Molina, collada, Ribes, Ripoll... St. Julià i Vic.

Ah, i l'endemà a les 8 del matí a classe. Com ha de ser!

La pluja

2008-04-17T15:20:00.005+02:00

Avui, després de mooolts dies, podem dir que plou a bots i barrals. Adjunto la imatge del radar del Servei Metereològic de Catalunya.

Esperem que aquesta pluja ens ajudi a superar la sequera del nostre estimat país.

Enllaços:

Sirviendo hamburguesas con un millón de euros en el banco

2008-03-24T23:05:00.002+01:00

La Vanguardia

Luke Pittard vuelve a trabajar en un McDonald tras ganar la Lotería Nacional porque echaba de menos a sus compañeros

Londres. (EFE).- Luke Pittard, un británico que ganó 1,3 millones de libras (1,6 millones de euros, 2,6 millones de dólares) en la Lotería Nacional del Reino Unido, ha vuelto a trabajar a un McDonald porque echaba de menos a sus colegas.

Pittard, de 25 años, trabajaba de camarero con su novia Emma Cox, de 29, en un restaurante de la famosa cadena de hamburgueserías en Cardiff (Gales) en julio de 2006, cuando la fortuna llamó a su puerta con el citado premio.

La pareja de nuevos millonarios colgó entonces sus uniformes de McDonald y se retiró a disfrutar de la vida con su hija Chloe, de 3 años. Luke y Emma compraron una casa por 230.000 libras (292.100 euros, 460.000 dólares), celebraron un boda por todo lo alto y se pagaron unas vacaciones de lujo en las Islas Canarias (España).

Sin embargo, la novedad de sentirse millonario se ha esfumado veintiún meses después y Luke ha decidido volver al McDonald porque añora a sus compañeros, informó hoy la cadena pública BBC. El peculiar "hijo pródigo", que cobra 5,85 libras por hora (7,5 euros, 11,7 dólares) en el restaurante, ha encontrado en el establecimiento tantas "caras conocidas" que ha sido como ver a "un grupo de viejos amigos".

Luke comentó que sus colegas creen que está "un poco loco", aunque él piensa que todavía es muy joven y que "un poco de trabajo duro no le hace daño a nadie". Y Emma apoya sin reservas a su esposo: "Le entiendo perfectamente. Ambos disfrutamos trabajando en McDonald y aún tenemos buenos amigos ahí", comentó la esposa.

Además, la jefa del millonario, Katherine Jones, está encantada con su regreso: "Me alegra -dijo- que haya tenido tiempo de disfrutar el premio, pero me encanta tenerle aquí. Es como si nunca se hubiera ido". Emma también ha accedido a que el matrimonio aplace su luna de miel hasta que finalice la temporada del equipo de fútbol en el que su marido juega de portero en sus ratos libres.

"Debo ser -concluyó Luke Pittard- el hombre más afortunado del mundo. No sólo gané una fortuna, sino que mi esposa entiende la importancia del fútbol y ahora he recuperado mi antiguo trabajo".

Els trens de rodalies

2008-02-24T10:06:00.003+01:00

Aparegut el passat 11 de febrer de 2008 a "la Vanguardia".
Res més a dir, la notícia és sensacional.

Cavallers i escuders

2008-02-17T16:16:00.004+01:00

El llibre de divertiments lògics que m'agrada més és un de Raymond Smullyan que té per títol ¿Cómo se llama este libro? En particular, m'apassiona la secció d'endevinalles sobre els cavallers i els escuders. Les endevinalles que hi apareixen són molt típiques de la lògica, i també estan a d'altres llibres, però en aquest que cito n'hi ha un bon recull, la majoria ideades per l'autor.

Se suposa que hi ha una illa en la que certs habitants anomenats cavallers diuen sempre la veritat, i d'altres anomenats escuders sempre menteixen. Se suposa que tot habitant de la illa és o cavaller o escuder. Amb aquest plantejament tan senzill podem pensar moltes endevinalles.

(26) Segons aquest vell problema, tres dels habitants -A, B i C- es trobaven en un jardí. Un estranger passava per allà i li va preguntar a A, "Ets cavaller o escuder?". A va respondre, però tan confosament que l'estranger no ho va entendre. Llavors l'estranger va preguntar a B, "Què ha dit A?". I B va respondre "A ha dit que és escuder". Però en aquest instant el tercer home, C, va dir, "No creguis a B, que menteix!".
La pregunta és, què són B i C?

(28) En aquest problema hi ha només dos individus, A i B, cadascun dels quals és o cavaller o escuder. A diu: "Al menys un de nosaltres és escuder"
Què són A i B?

(29) Suposem que A diu, "O jo sóc un escuder o B és un cavaller". Què són A i B?

(30) Suposem que A diu, "O jo sóc un escuder o en cas contrari dos més dos és igual a cinc". Què podem concloure?

(31) Novament tenim tres persones, A, B i C, cadascuna de les quals és o cavaller o escuder. A i B diuen el següent
A: Tots nosaltres som escuders.
B: Un de nosaltres, i només un, és un cavaller.
Què són A, B i C?

Solucions

És impossible que un cavaller o un escuder diguin "Jo sóc escuder", ja que un cavaller estaria dient l'enunciat fals de que ell és escuder, i un escuder estaria emetent l'enunciat cert que ell és escuder. Per tant, A mai diria que és escuder. Per tant, B mentia quan va dir que A havia dit que ell era escuder. Per tant B és escuder. Com que C va dir que B estava mentint, i B estava certament mentint, C va dir la veritat, d'aquí que C és un cavaller. Concloem, doncs, que B és un escuder i C un cavaller. (És impossible saber què és A).

Suposem que A fos escuder. Llavors l'enunciat "Al menys un de nosaltres és escuder" seria fals (ja que els escuders emeten enunciats falsos); d'on en segueix que tots dos serien cavallers. Així, si A fos escuder, hauria de ser també cavaller, cosa impossible. Per tant A no és un escuder; és un cavaller. I per això el seu enunciat ha de ser cerr; així, al menys un d'ells és realment un escuder. Com que A és cavaller, llavors B ha de ser l'escuder. Resumint, A és cavaller i B escuder.

A i B són tots dos cavallers.

L'única conclusió vàlida és que l'autor d'aquest problema no és un cavaller. El fet és que ni un cavaller ni un escuder podrien haver emès aquest enunciat!

A escuder, B cavaller i C escuder.

L'Alguer

2008-02-14T17:54:00.003+01:00

L'Alguer és una ciutat d'uns 50.000 habitants situada a la costa oest de l'illa de Sardenya, al bell mig del mar Mediterrani. És una illa italiana, però per als catalans té un gran valor simbòlic.

En temps remots havia format part de la Corona d'Aragó, i catalans van anar allà per establir-s'hi. Era l'època d'esplendor dels imperis, i en aquells temps (segles XIII-XIV-XV, no ho sé exactament) el bacallà es tallava al mar Mediterrani. Quan va arribar la fi a la colonització catalana (com passa amb tota forma invasora) els catalans més rics que hi havia a l'Alguer (homes de poder, principalment) van tornar cap a Catalunya. Els més pobres, però, no ho van poder fer.

Després, l'Alguer, com tota l'illa de Sardenya, va passar a formar part d'Itàlia (encara que no existia Itàlia com a tal, ja sabem que l'estat italià és dels més nous a Europa, però per aquesta història aquesta simplificació ja ens va bé).

Els anys, desenes d'anys i segles van anar passant. Espanya va anar imposant el castellà a Catalunya, i a l'Alguer, es clar, passava el mateix amb l'italià.

Bé, el cas és que un bon dia d'algun any que comença amb mil vuit-cents, un català que va anar de viatge (feina, vacances, és igual) a Sardenya va trobar-se amb una ciutat on es parlava la mateixa llengua que a casa seva, el català! Es veu que ni els catalans sabien que a l'Alguer es parlava català (era una illa italiana, què s'hi havia de parlar si no?) ni tampoc els algueresos es pensaven que hi havia un territori d'un milió d'habitants (accepteu aquesta xifra com a habitants de Catalunya al 18xx?) on es parlava la llengua dels seus pares.

Després d'aquesta troballa quasi arqueològica, hi va haver posteriors viatges en ambdós sentits: catalans que anaven a l'Alguer i algueresos que visitaven Catalunya. Quina emoció devien sentir els que feien aquests viatges!

Tots sabem les penúries per les que hem passat al segle XX a Catalunya. Una guerra civil, una dictadura de més de 35 anys (1975-1939=36 no?). i a Itàlia també van tenir mals temps (les guerres mundials, una dictadura...). Ara tenim un període més tranquil, afortunadament. I s'estan fent coses per a recuperar els llaços catalans entre aquesta costanera ciutat sarda i el petit país sense estat en el que vivim (fixeu-vos en les perífrasis per no repetir-me). Omnium Cultural, entre d'altres associacions, està fent coses per ensenyar el Català a l'Alguer. A més, el govern italià ofereix als estudiants algueresos que volen dues hores setmanals d'ensenyament del català (algu és algu).

Tot això que, bromes entre parèntesis a part, escric tan bé com puc, ens ho va explicar el senyor Pasqual, sastre de professió, que és un apassionat de la cultura catalana i un dels pocs algueresos que vam trobar que parlés el català. Si mai visiteu l'Alguer, és obligat passar per la seva sastreria i saludar-lo (i aguantar la lliçó d'història que us farà al racó català que té a la rebotiga (amb lectura de cartes inclosa)) (noteu el parèntesi dins el parèntesi).

Perquè sí, ho confesso, el motiu d'aquest escrit és explicar que aquest cap de setmana he estat amb uns amics a l'Alguer.

Quants afinadors de piano té la ciutat de Boston?

2008-01-24T15:40:00.002+01:00

Extret de "Matemática, ¿estás ahí?", d'Adrián Paenza

Un executiu, en un moment determinat de la seva vida, es va topar amb aquesta pregunta en una entrevista de feina. La pregunta pretenia estimar "el seu sentit comú".
-Quants afinadors de piano creu vostè que té la ciutat de Boston? -L'entrevista es feia en aquella ciutat d'Estats Units.
No es tractava, obviament, de que ell respongués amb exactitud. Possiblement ningú sap amb precisió el nombre exacte d'afinadors de piano que hi ha en una ciutat. Del que si es tractava es de que algú que visqués en una ciutat pugués estimar. No pretenien que digués ni 23 ni 450.000. Però sí volien escoltar-lo raonar. I veure'l arribar a una conclusió. Suposem, per un moment, que n'hi ha uns mil. No volien que conclogués ni 23 ni 450.000, per suposat, perquè hauria estat allunyadíssim del nombre aproximat.
De la mateixa manera, si a una persona li preguntessin quina podia ser la màxima temperatura en un dia a Barcelona, ningú respondria 450 graus, ni tampoc 150 graus sota zero. Es preten, doncs, una estimació. Però molt més encara: volien escoltar el seu raonament.

L'autor del llibre, Adrián Paenza, també fa els seus càlculs. No hem de coincidir amb el seu raonament ni amb el nombres que proposa, i invita al lector a fer el seu propi càlcul.
A Boston hi viuen aproximadament 589.000 persones i hi ha unes 250.000 cases. Per tant,
persones: 600.000
cases: 250.000
Cada quantes cases hi deu haver un piano? Cent? Mil? Deu mil? L'autor proposa cent. Per tant, amb 250.000 cases, i un piano per cada cent, significa que, segons l'autor, a Boston hi ha 2.500 pianos.
Ara bé, s'ha de fer una nova estimació. Cada afinador, quants pianos atén? Cent? Mil? Deu mil? L'autor torna a elegir cent. Per tant, si hi ha 2.500 pianos i cada afinador atén cent pianos resulta que hi haurà, d'acord amb les seves suposicions, aproximadament 25 afinadors de piano.

A joke

2008-01-24T15:39:00.003+01:00

I was having a drink in my local pub the other day when to everybody's amazement this pink and purple spotted kanguroo came through the door, hopped straight up to the bar and onto one of the bar stools.

The barman, who did his best not to show how atonished he was, went over and asked him what he wanted to drink. The kangaroo put a twenty pound note down on the bar and said he'd have a pint of beer. The barman served him and the kangaroo began to drink his pint. All the other customers stored in desbelief.

As soon as the kangaroo finished his pint, he asked the barman how much he owed him. The barman was almost certain that the kangaroo had never been in a pub before and couldn't possibly have any idea of the price of a pint of beer so he told him he owed twenty pounds. The kangaroo handed over the money and jumped down from his stool.

As he was hopping towards the door of the pub, the barman, who felt a bit guilty about overcharging him so much, called out to him: 'See you again some time! We don't get many pink and purple spotted kangaroos drinking in this pub, you know.'

'I'm not surprised,' said the kangaroo, 'considering that you charge twenty pounds for a pint!'

Els tres excursionistes

2008-01-24T15:10:00.000+01:00

Dedicat al Tiet, en Lluís i en Xavier

En aquest problema són tres excursionistes que van a fer una ruta. El primer porta 5 entrepans, el segon 3 i el tercer no en porta cap. A l'hora de dinar tots comparteixen el que han portat, és a dir, cada excursionista menja 8/3 d'entrepà. Se suposa que tots els entrepans tenen un valor semblant.
Quan passen comptes el tercer dóna 24 € (!!) als altres i els diu que se'ls reparteixin de forma justa.

Pregunta
Quants diners toquen a cada excursionista?

Resposta
Semblaria que al primer li toquen 5/8 dels 24 €, és a dir, 15 € i al segon la resta, és a dir, 9 €. Aquest repartiment és incorrecte, ja que no té en compte que els dos excursionistes anteriors TAMBÉ han menjat. Seria correcte si el tercer s'hagués menjat tots els entrepans.

Val més enfocar-ho d'una altra manera. El tercer excursionista, al pagar 24 €, FIXA el preu dels entrepans. És a dir, 8/3 d'entrepà (la part que ell ha menjat) valen 24 € (el que ha pagat). Amb aquesta dada podem calcular el que cobra cadascun dels dos excursionistes. Primer obtenim el preu d'un entrepà, que és 24 * 3/8 = 9 €.
El primer excursionista ha aportat 5 entrepans. Ha de cobrar doncs 9 * 5 = 45 €. Però ha menjat com tots i ha de pagar 24 €. Per tant ha de cobrar 45 - 24 = 21 €.
El segon excursionista ha aportat 3 entrepans, cobra 9 * 3 = 27 €, i ha de pagar-ne 24 pel que ha menjat. Ha de cobrar, doncs, 27 - 24 = 3 €.
Aquest repartiment és més correcte que l'anterior ja que té en compte que tots han menjat igual.

Seria curiós saber de què eren els entrepans (no se'n veuen gaire sovint d'entrepans de 9 €)...

Hi passarà un gat?

2008-01-24T14:19:00.000+01:00

El problema és el següent: Suposem que tenim una corda molt llarga amb la que donem la volta a la Terra formant una circumferència. Suposem també que no ens sobra gens de corda, es a dir, la corda està tensa i enganxada al terra.
Ara fem el mateix però amb una corda que té un metre més de longitud. Suposem, com abans, que la corda forma una circumferència, és a dir, que està igualment distribuida al voltant de tota la Terra.

Pregunta
Amb l'espai que hi haurà ara entre la corda i el terra, hi podà passar un gat?

Resposta
Sí, sempre que el gat no sigui enorme. Vegem amb formuletes el resultat.
Anomenem L a la longitud de la corda i R al radi de la Terra i Q al radi de la nova circumferència. Llavors

L=2*Pi*R+1=2*Pi*Q

i per tant

Q=R+1/(2*Pi)

d'on obtenim que la distància de la corda al terra serà 1/(2*Pi) metres, aproximadament uns 16 centímetres.
Per tant, un gat normal no tindrà cap problema per passar entre la corda i el terra.

Examens, examens, examens

2008-01-03T21:38:00.000+01:00

Ja som al 2008, any de traspàs, de Jocs Olímpics, d'eleccions americanes... Però el que m'ocupa a mi són els examens. Aquest gener en tinc tres. Començaré amb el d'Anàlisi Complexa la setmana vinent, continuaré amb el d'Àlgebra Abstracta i el de Mètodes 2 la setmana següent i acabaré amb el de Complexitat l'altra setmana. Espero que passin aviat i que em vagin bé.
També espero escriure més sovint en el blog a partir d'ara. A veure si el 2008 és un bon any en aquest sentit. També en els altres, es clar!

Els amics més esperats de l'estiu

2007-07-07T23:02:00.000+02:00

Ja són aquí. Son els primers en arribar. Fins i tot arriben abans de les vacances. I no són els veïns del costat de casa, no. Són els insectes estiuencs, i especialment els mosquits. Aquests animalets petits i alats que et deixen el cos ben granissat quan poden. I amb aquell brunzit suau que fan a la nit si estan a l'habitació...
Cada estiu repeteixo la mateixa cerimònia: anar a comprar un recanvi per a l'aparell protector dels mosquits. Potser fins i tot em sortiria més a compte comprar un aparell nou d'aquests que protegeixen a vint o trenta metres de distància. L'any que ve potser ho faré.
El pitjor moment és quan a la nit en sents un a l'habitació. Perquè mira, si n'hi ha un però no el sents doncs et pica però almenys et deixa dormir. Però si has tingut la mala sort de sentir-lo... Llavors ja no pots dormir fins que el mates. I aquí comença un gran problema.
- És de nit. L'altra gent està dormint. L'assassinat ha de ser silenciós.
- I net. No és bona manera estampar-lo contra la paret.
- Segur que estarà en un lloc alt. Necessites una cadira, una taula o un lloc semblant per pujar-hi.
- No pots fallar. Què hi ha pitjor que un mosquit enfadat?
Amb totes aquestes condicions l'execució ha de ser precisa. Normalment fallo en el primer intent, faig soroll i el deixo estampat a la paret després de moure una cadira. I perdo un quart més buscant-lo de nou fins que el trobo.
En el segon o tercer intent normalment ho aconsegueixo. Ja puc dormir tranquil! Bona nit!
Espera! I si n'hi havia dos?

Una idea

2007-07-05T19:40:00.000+02:00

Avui mentre estava esmorzant he tingut una idea. M'he fixat que molta gent, mentre esmorza, té per costum llegir el que posa l'envàs dels cereals, suposo que llegint la informació nutricional, el menjar recomanat per a cada dia o alguna cosa així. De fet jo també ho he fet, i moltes vegades.
La idea que he tingut és que es podria aprofitar l'envàs dels cereals per llegir, però alguna cosa més interessant que la informació nutricional. No vull pas dir que la informació nutricional dels cereals no sigui important, però hi ha coses més interessants per llegir. En concret pensava en les noticies del dia.
Alguna vegada he provat, tot esmorzant, de llegir el diari. No em funciona. El diari és massa gran i l'has de posar en diagonal, de manera que ocupa gran part de la taula d'esmorzar, que està plena: el colacao, el cafè, el pa torrat, la melmelada... És molt incòmode.
Aprofitar la coberta del paquet de cereals per llegir les notícies potser seria una bona idea. Els diaris podrien afegir, entre els seus suplements, un fulletó d'una pàgina (adhesiu per darrera, per exemple) que es digués d'alguna manera com Suplement matinal i que contingués un resum del més destacat del dia. Més o menys m'ho imagino així:
Potser la idea tindria èxit, qui sap.

P.S. Es nota que estic de vacances!
Algun dia parlaré de la idea del paraigües quadrat

El grajo presumido

2007-06-06T17:27:00.000+02:00

Se jactaba un negro grajo

de ser un gran personaje,

y exigía el homenaje

de un gracioso renacuajo.

- ¡Ave soy de alto plumaje!

-graznaba con desparpajo-.

No hay grulla que me aventaje,

ni grillo ni escarabajo.

Y el renacuajo granuja
esgrimiendo un estropajo
que le regaló una bruja,
frególe la lengua al grajo.

Gritándole con coraje
en su grave voz de bajo:
- ¡Grosero fue tu lenguaje!
¡Calla, por siempre, espantajo!

Carmen Santonja

La semifinal de Copa Barça - Getafe

2007-05-11T00:17:00.001+02:00

Primer acte: Barça 5 - Getafe 2
Dimecres 18 d'abril.
El Barça, eliminat ja de la Copa d'Europa després de jugar una igualada semifinal contra el Liverpool, i líder amb un petit marge a la lliga, juga el partit d'anada de la semifinal de copa. El partit és espectacular: acaba 5 a 2 amb un golàs de Messi comparat des del primer moment amb el que va fer Maradona al mundial del 86 contra Anglaterra (la comparació és encertada ja que els dos gols són pràcticament iguals), L'ambient que respira el barcelonista és d'absoluta eufòria: Tenim els tres millors davanters del món, sóm el millor club del món, el més solidari (tot i que paguem mils de milions als nostres jugadors), i el que fa millor joc.
Ja es parla de la final, que serà contra el Sevilla, el segon classificat a la lliga (revenja de la supercopa de principi de temporada?), i es planteja la pregunta de si és una bona temporada guanyar lliga i copa (que sobrats que anem no?).
També es comencen a donar consells de com ha de ser el repartiment de les entrades de cara a la final per tal de no repetir els errors de l'any passat (està bé la organització, potser massa aviat?).

Segon acte: Getafe 4 - Barça 0
Dijous 10 de maig.
Avui es juga el tràmit de la volta de la copa. Com que estem centrats en la lliga, hem deixat en Messi a Barcelona perquè descansi i prepari els pròxims partits.
Fa mandra haver d'anar a Madrid a jugar un partit com aquest que no ens aportarà res de nou, ja que estem pràcticament classificats.
La primera part acaba 2 a 0. Compte! Bé, encara tenim l'eliminatòria a favor. Mitja part.
Comença la segona part. A veure si s'hi fan més ara. De moment no fa massa bona pinta el partit.
3 a 0. Carai aquests del Getafe. Mmm, espera, amb 3 a 0 no estem eliminats? Sí, clar, que a Barcelona vam quedar 5 a 2! Ostres tu, Ronaldinho, Eto'o, quisigui, marqueu un gol, eh? No fotem, que la final és al Bernabeu i la Lliga... ai la lliga, tan bé com anàvem fa unes setmanes i ara tenim el Madrid a 2 punts (ai el Madrid, ai el Madrid, que si aquest any guanya la lliga amb l'equip que té ja podem plegar tots).
Quèèè? 4 a 0? De veritat? Ostres, doncs ara n'hem de fer 2! Impossible, només falten 10 minuts.
Final. Se senten petards a Barcelona. Decepció. Escolto la ràdio, no diuen res interessant, ara resulta que la copa no era un trofeu important i que fins i tot és millor que haguem quedat eliminats. Espera, vaig a plorar una mica. A veure què diuen l'As i el Marca.

Ho trobo fantàstic. Avui és un gran dia pel Madrid. El Barça també té grans dies quan perd el Madrid. Ho hem d'acceptar i no donar-hi més voltes. El futbol no deixa de ser això, futbol i prou.

Roma

2007-02-06T18:59:00.000+01:00

Aquest cap de setmana, el meu pare, el meu tiet i jo mateix hem anat a Roma. Dit i fet. Vam reservar uns vols d'avió amb la companyia ryanair. Tot ha anat fantàsticament bé. Ni un problema.
Hem tingut temps de fer una visita molt bàsica de la ciutat, però els monuments més importants els hem vist tots: Colisseu, Església de Sant Pere, Piazza Spagna...
A mi m'ha agradat molt, crec que no podia anar millor. Ens hem fet uns tips de caminar amunt i avall per la ciutat... Però és que si hi vas pocs dies i no ho fas així no aprofites el viatge.
A més, això de viatjar pel teu compte és tota una experiència. Arribes a l'aeroport, has d'agafar un autobús que et porta no-saps-on, i llavors espavila't per arribar a l'hotel! Nosaltres hem tingut la sort que l'hotel era molt a prop de l'estació d'autobusos i no hem perdut massa temps anant a portar i agafar les maletes.
Ho recomano a tothom que pugui: visiteu Roma! La ciutat és molt maca, hi ha de tot, monuments, llocs per passejar, llocs amb molta gent on anar a passar l'estona... Una ciutat molt especial.

Vacances

2007-01-28T17:17:00.000+01:00

Dijous de la setmana passada vaig acabar els examens. Oficialment es pot dir que estic de vacances! Això de tenir vacances a mig gener és una cosa ben estranya! Aquest any tinc dues setmanetes. Algun any havia arribat a tenir un més! És millor així, amb dues setmanetes n'hi ha de sobres!
A més, com que el quatrimestre m'ha anat encara són més merescudes aquestes vacances.
Com que tampoc hi ha massa coses a fer per vacances ens hem animat amb el meu pare i el meu tiet i ens n'anirem a Roma el cap de setmana que ve. Hem comprat uns bitllets per Ryanair (força bé de preu) i hem reservat un hotel. En principi, si les boires ens acompanyen, marxarem dissabte que ve.

El Sistema Solar perd un planeta, Plutó

2006-08-25T11:58:00.000+02:00

Ahir es va aprovar la resolució definitiva de la IAU sobre Plutó. En contra del que es va decidir en el primer esborrany, però a favor de la lògica, la decisió final ha estat la de treure la qualificació de planeta a Plutó i mantenir-la en els altres vuit: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. El fet més important, però, és que des del temps de Copèrnic que no es disposava d'una definició consistent de planeta, i ara s'ha omplert aquest buit. La definició ha variat de la que es va proposar la setmana anterior.
Un planeta del Sistema Solar és, a partir d'ara, un cos celeste que a) orbita al voltant del Sol, b) té suficient massa perquè la seva força de gravetat superi les forces de cohesió d'un sòlid rígid i adopti una forma d'equilibri hidrostàtic (aproximadament esfèric), i c) té la seva òrbita lliure d'altres cossos.
Plutó, juntament amb Ceres, l'asteroide més gran del cinturó d'asteroides que hi ha entre Mart i Júpiter, i 2003 UB313 formen part a partir d'ara d'una nova categoria, els planetes menors o nans, que també han quedat definits en la reunió de Praga.
Un planeta nan del Sistema Solar és un cos celeste que a) orbita al voltant del Sol, b) té suficient massa perquè la seva força de gravetat superi les forces de cohesió d'un sòlid rígid i adopti una forma d'equilibri hidrostàtic (aproximadament esfèric), c) no té la seva òrbita lliure d'altres cossos i d) no és un satèl·lit.
La llista de planetes menors s'anirà ampliant a mesura que la IAU vagi examinant la dotzena de cossos que aparentment compleixen els requisits per ser planetes menors. Un d'ells serà Caront, actualment una lluna de Plutó.
La resta de cossos que formen part del Sistema Solar, exceptuant els satèl·lits, formaran part d'una nova categoria, els petits cossos del Sistema Solar.
També s'ha reconegut que Plutó és un cos especial, el prototipus d'un conjunt de cossos, tots més lluny de neptú (objectes trans-neptunians), però no s'ha aprovat encara quin nom es dóna a aquests objectes.
Amb aquestes decisions, la llista de planetes es mantindrà constant al llarg dels anys i serà la llista dels planetes nans la que s'anirà augmentant amb el temps.

Font i foto: IAU - www.iau.org

Alguna cosa es mou al Sistema Solar

2006-08-18T12:10:00.000+02:00

Ahir ens va sorprendre a tots la notícia astronòmica que portaven els diaris. Segons sembla, hi haurà tres incorporacions al conjunt de planetes del sistema solar.
Tot va sortir de la reunió que van tenir els responsables de la Unió Astronòmica Internacional (IAU). Aquests han fet una proposta que s'haurà de votar la setmana que ve. Proposen crear una nova categoria de planetes, els Plutons, que agruparia tots els planetes que orbiten més enllà de Neptú. En aquesta nova categoria hi hauria tres planetes, Plutó, el que era fins ara la seva lluna més gran, Caront, i el planeta 2003 UB313, que segurament s'anomenarà Xena. La tercera incorporació al grup de planetes serà Ceres, un cos situat entre Mart i Júpiter que fins el segle XIX va ser considerat un planeta i ara era considerat un asteroide.
L'origen de tot aquest rebombori planetari és una revisió dels criteris que ha de superar un cos celeste per a ser considerat un planeta. La proposta és que un planeta sigui qualsevol objecte rodó amb un diàmetre de més de 800 kms que orbiti al voltant del Sol i que tingui una massa major de 1/12.000 parts la de la Terra. Alguns cossos considerats ara com a satèl·lits o asteroides podran ser considerats planetes si compleixen els criteris anteriors.
Aquesta proposta, però, ha provocat polèmica entre els astrònoms. Els contraris argumenten que hi haurà massa objectes que es consideraran planetes, ja que hi ha una dotzena de cossos més que al 2007 es podrien considerar planetes. Per alguns la millor solució hauria estat treure la categoria de planeta a Plutó i quedar-se amb els vuit planetes clàssics. Els partidaris argumenten que ara sí que hi haurà una definició completa de planeta.
I la nostra Lluna? No es pot considerar planeta, ja que tot i que compleix els criteris pel que fa al tamany i a la massa, no orbita al voltant del Sol, sinó al voltant de la Terra, ja que el centre de gravetat del sistema Terra-Lluna es troba sota la superfície terrestre. En canvi, en el sistema que formen Plutó i Caront el centre de gravetat està situat enmig dels dos cossos, i per això els dos cossos es poden considerar planetes.

Font: La Vanguardia
Foto: IAU

Les 24 hores de futbol de Sant Julià

2006-08-15T13:07:00.000+02:00

Aquest any, i ja en van quatre, hem participat a les 24 hores de futbol de Sant Julià de Vilatorta. Hem arribat a quarts de final, aconseguint una copa. Ha estat, sens dubte, la millor actuació que hem tingut en el torneig.
Les 24 hores de Sant Julià és un torneig que té un prestigi bastant important a la comarca. Hi participen 24 equips, comença el dissabte a les 9 del matí i acaba el diumenge a les 9 del vespre (és a dir, són 36 hores en realitat). Es formen 6 grups de 4 equips i es classifiquen els primers i segons de cada grup i els quatre millors tercers, que després juguen eliminatòries començant als vuitens de final.
Nosaltres som el típic equip desorganitzat, que cada any canvia de nom i de jugadors, però aquest any ho vam fer tot més bé que de costum. Ens vam gastar els quartos en uns equipatges blaus i verds i ens dèiem Despertaferro, un nom més encertat que el d'altres anys.
Les nostres perspectives no eren gaire optimistes: els altres tres anys vam quedar eliminats a les primeres de canvi. A més, a pocs dies de començar el torneig tinguérem una baixa inesperada. En Jordi Saborit, puntal de la defensa els altres tres anys i capità de l'equip, ens anunciava el seu fitxatge pel poderós Lanzarote, un dels habituals de la competició.
Tot i això presentàvem un equip força bo. L'Oriol, el primer de dalt a la foto, un habitual del nostre equip, l'Albert, al seu costat, germà d'en Jordi Sanjuan, que ens va venir a ajudar quan més ho necessitàvem, en Jordi Sanjuan, tercer a la foto, el puntal a la defensa, en Quim, que debutava aquest any, en Marc, que repetia de porter i que ens va donar la classificació pels quarts de final en una èpica tanda de penals, jo mateix, que estic a baix, l'Alsina, situat al meu costat, que va aconseguir gols decisius, i en Roger, amb la pilota a les mans, que també debutava aquest any i que va fer un bon torneig. Faltaven a la foto en Tubau i en Senma, els dos golejadors i dos dels millors jugadors de l'equip.
Ja ens va avisar el mític Miquel Mas després del sorteig: "Per poc bé que ho feu us podeu classificar, i fins i tot arribar als quarts". Era ben cert. Estàvem enquadrats al grup A, on teníem un equip molt potent, el Carnisseria Pradell (va ser el guanyador del torneig), i dos equips no massa bons. A més, llavors jugàvem contra equips del grup B, teòricament el més fluix de tots.

El primer partit, jugat dissabte a les 10 del matí, va ser fantàstic. Vam dominar-lo de cap a peus, amb l'excepció d'alguns minuts a l'inici de la segona part, i fins i tot vaig tenir l'honor de marcar un gol. Al final vam acabar guanyant per golejada. El segon partit, dissabte a les 6 de la tarda, va ser el pitjor de tots. En teoria havíem de guanyar, però vam acabar perdent per un a zero, i a més el gol va ser culpa meva :(. Ja sabíem que el tercer partit, diumenge a la 1 de la nit, el perdríem, l'objectiu era que no fos per golejada. Més o menys ho vam aconseguir.
Quan ens vam llevar el diumenge vam rebre la notícia: Havíem quedat segons de grup. Hi havia hagut un triple empat a 3 punts entre nosaltres i els dos equips febles i per goal average nosaltres érem els segons.
Ara ens tocava el partit de vuitens contra el Doble Zero, un equip que l'any passat va arribar molt lluny. En teoria ells eren els favorits, però vam acabar amb empat a un. Tot s'havia de decidir a la tanda de penals. En llançàvem tres cada equip. Començàvem xutant nosaltres. Jo vaig llençar el primer penal, molt malament per cert, però va ser gol. Ells també van marcar. Un a un. Després en Jordi Sanjuan va marcar per nosaltres, però ells també. Dos a dos. En Quim va llençar el tercer, però ells també van marcar. Tres a tres. A partir d'aquí es classificava l'equip que aconseguís un gol i l'altre fallés. Va xutar en Roger i va fallar. Estàvem a punt de ser eliminats. Però en Marc va parar el xut rival. Continuàvem tres a tres. Ara li tocava xutar al propi Marc. Va marcar. I es va parar una altra vegada el xut del Doble Zero. Estàvem classificats! L'eufòria es va desbordar. Tots estàvem molt contents. A més teníem copa assegurada.
El partit de quarts no va tenir gaire història. Jugàvem contra el Tenerife, un altre gran equip, i ens va esborrar de la pista. La final la van jugar el Carnisseria Pradell i el Tenerife, guanyant-la el primer en un bon partit.
Realment el que vam fer no és gaire, de 24 equips vuit sempre arriben als quarts de final, però per a nosaltres era la primera vegada que ho fèiem. I a més ens va quedar el record d'haver passat un bon cap de setmana jugant a l'esport que més ens agrada.

Salutació

2006-08-15T13:03:00.000+02:00

Hola a tots i benvinguts al meu blog.
Aquest pretén contenir una mica de tot, hi posaré aquelles coses que em semblin interessants en cada moment.
Espero que els que el llegiu hi trobeu coses del vostre interès, i podeu comentar tot el que vulgueu.
Salutacions.
Miquel