2008/05/17

Homenatge a tots els burros que tiren de carros

Aquest escrit és un petit homenatge a totes aquelles persones sense les quals hi hauria moltes coses que no es farien. Són persones que no esperen res a canvi, que entreguen el seu temps lliure perquè algunes activitats es duguin a terme. Gent que s'ha de passar tardes organitzant, trucant, decidint, comprant, fitxant... Gent sense la qual equips de futbol, bàsquet, i esports en general, corals, associacions, esplais, revistes, sopars, excursions, trobades, i moltes altres activitats no es podrien fer.

A elles dedico aquest missatge, perquè segueixin fent la feina que fan amb la mateixa dedicació que ho estan fent o ho han fet en el passat. I és que, tal com deia el meu avi, davant de tot carro hi ha un burro que en tira.

2008/05/15

L'últim partit del Descansa

He arribat a 3/4 de 4 davant del poliesportiu. No hi havia ningú encara. En dos o tres minuts ha arribat l'Albert. Ja érem dos. Només en faltaven tres més. Al cap de pocs minuts ha arribat el trident de la generació '89: l'Oriol, l'Arnau i l'Adrià. Però l'Arnau estava lesionat i no podia jugar. Érem quatre, per tant, però ja sabia que en Jordi vindria. Ha arribat un o dos minuts després. Ara ja podíem jugar.

Problema: ens faltava porter. En Sebu ja va avisar-nos que no podria venir. Hem decidit que faríem de porter entre tots, una estoneta cadascú. El capità de l'equip, en Campro, no ens ha pogut acompanyar per motius estudiantils (examens), i l'Enric tampoc ha pogut venir. Comptàvem, però, amb un espectador de luxe: l'Arnau, que amb els seus ànims incessants :-) des de la banda ens ha animat al llarg de tot el partit, contrarrestrant la claca que feien els tres o quatre seguidors que portava l'altre equip.

El partit era a les 4. Un cop canviats i escalfats hem saltat a la pista. La central. El cinc inicial era (òbviament) el format per Adrià, Albert, Jordi, Miquel i Oriol. L'Oriol ha començat a la porteria.

El partit s'ha iniciat molt bé per a nosaltres: al primer minut he marcat el primer gol després d'una jugada amb uns quants rebots. Poc després, en Jordi ha fet el segon. Tot anava rodat. L'Albert ha aconsegit el tercer. I el Prosikitos, l'equip rival, ha demanat el primer temps mort del partit. Guanyàvem 3 a 0, què més podíem demanar?

Però nosaltres som com el Barça: tal com ha dit en Jordi, ni guanyant 3 a 0 podem confiar-nos ja que en pocs minuts ens poden donar la volta al marcador. Després del temps mort els Prosikitos
han presionat molt i han aconseguit dos gols. També hem canviat de porter, m'hi he posat jo en el lloc de l'Oriol. Només guanyàvem d'un i hem demanat un temps mort. Ha resultat prou, ja que després hem aconseguit dos gols més, marcats per l'Albert i l'Adrià. Llavors l'àrbitre ha xiulat la mitja part. Guanyàvem 5 a 2. Resultat fantàstic.

Després del descans, o potser una mica abans i tot, en Jordi m'ha substituït com a porter. L'inici de la segona part ha estat força igual que el de la primera. Hi ha hagut un intercanvi de gols fins que ens hem avançat de quatre o cinc. Han marcat l'Adrià i l'Albert, que s'han fet un tip de marcar gols (Albert, ara sí que sortiràs a la classificació de golejadors!). Però els rivals han demanat el seu temps mort i els ha resultat, ja que han reduït les diferències fins a posar-se només a un gol. En aquell moment hem demanat nosaltres la pausa, i també ens ha funcionat: hem marcat uns quants gols més que ens han distanciat definitivament en el marcador. També hem fet un nou canvi de porter: l'Adrià ha substituït en Jordi. El resultat final ha estat de 11 a 7, amb gols d'Albert (6), Adrià (3), Jordi i Miquel. L'Oriol s'ha quedat sense marcar, però a tots ens quedarà gravada la seva fantàstica i decisiva actuació a la porteria en els primers minuts del partit.

En resum, acabem la temporada en bona forma, amb quatre partits guanyats (dos per no presentar-se el rival) i cinc partits perduts (un perquè només érem 4 jugadors i un altre perdut inexplicablement).

Força Descansa!

2008/05/09

París

El passat pont de maig, la coral i l'orquestra vam anar a París. Va ser un cap de setmana molt intens que ara intentaré resumir breument.

Vam sortir de Palau Reial el dimecres a les 8 del vespre amb dos autocars. La destinació era París, amb una durada prevista del viatge d'unes 12 hores. Vam parar a l'àrea de La Jonquera, i també en un parell d'estacions de servei a França. Amb més problemes dels previstos, el dijous a les 12 arribàvem a l'hotel de París.

Fins a les 2 del migdia no vam poder entrar a les habitacions. Aquesta estona perduda la vam aprofitar per a dinar. Vam gastar el comodí del McDonald's. Vam tenir tota la tarda per voltar per París, una ciutat molt bonica, immensa, on gairebé cada racó és interessant.

Com que som una coral, sabem cantar. I això és el que vam fer durant la tarda: cantar pels llocs on passàvem. En una plaça que ara no recordo com es deia però que el seu nom recordava "Les Borges" vam cantar un parell de cançons. Quan ja teníem un public fidel (!) al nostre voltant va venir el guarda a avisar-nos que no podíem cantar sense permís. Vam haver de continuar, doncs, la passejada. Vam sopar al centre, al barri llatí, en un restaurant on ens van fer cuscus. A la nit, després de voltar una mica, vam tornar cap a l'hotel.

El divendres al matí vam fer una visita al palau de Versalles. Més que al palau vam fer una visita a la cua del palau de Versalles, ja que és on vam passar gran part del matí. Hem de reconèixer, però, que va valer la pena; l'indret és molt bonic, tant el palau, amb les seves pintures i cambres, com els jardins que el rodegen.

Com hem dit, som cantaires. I el viatge tenia dos concerts. El primer el vam fer el divendres a la tarda, en una església molt cèntrica, al costat del centre Pompidou. Va estar molt bé, amb força públic (no podem dir el mateix del segon concert). Al vespre vam sopar entrepans i creps mentre ens dirigíem cap a Monmartre i al Sacre Coeur.

Vam arribar al cim de la muntanya del Sacre Coeur on vam gaudir de la vista de tota la ciutat. Realment impressiona! Després vam anar a uns bars on vam passar una bona estona.

L'endemà dissabte al matí va tocar la clàssica visita a la torre Eiffel. I a la tarda el segon concert, que no va ser tant exitós com el primer. El dissabte a la nit va tocar descansar, ja feia massa dies que voltàvem.

El diumenge va ser el dia de la tornada. Tot apuntava que seria igual de pesada que l'anada, o més, però va ser el contrari. Entre les cançons que vam cantar i el gran joc de la història participativa on per escriure cada frase només es disposa de l'anterior vam riure molt. A la una de la nit vam arribar a Barcelona.

Ah, i l'endemà a les 8 del matí a classe. Com ha de ser!

2008/05/06

Pel Cadí



Abans no se m'oblidi, vull explicar l'experiència d'un magnífic cap de setmana a la serralada del Cadí, al bell mig del Pirineu.

A les 7 d'un dissabte d'abril vam sortir de Vic i St. Julià disposats a caminar pels voltants del refugi de Cortals de l'Ingla, que teníem reservat per a dormir. Passant per la N-152 vam arribar a un lloc clàssic en aquest tipus d'excursions: la Collada de Tosses. Després de fer-la vam arribar al poble origen de la nostra ruta, Riu de Cerdanya. El viatge va ser llarg, però va servir per aprendre coses sobre el poeta Verdaguer i gaudir d'alguna de les seves poesies. Abans de començar a caminar vam situar un dels dos cotxes que portàvem al final de la ruta prevista, la casa de colònies de Cortariu. Així, vam tenir el privilegi de fer una ruta no circular, amb sortida i arribada a llocs diferents.

Des de Riu, caminant per una carretera que llavors es converteix en camí, vam arribar sense masses problemes, tret de la calor pròpia d'un dia d'estiu, a la primera parada prevista, el refugi del Serrat de les Esposes. Devíem fer pinta de cansats, ja que pel camí la guarda del refugi va avançar-nos en cotxe i es va oferir per dur-nos les motxilles. Al Serrat de les Esposes hi vam dinar, tot veient uns bombers que tenien la pinta d'anar un pèl perduts. De Barcelona, diria que eren.

A la tarda, després d'haver-nos posat les botes (sentit literal i, sobretot, figurat), vam reempendre la caminada, ara en direcció al refugi de Cortals de l'Ingla, que teníem reservat per a dormir. El camí va ser força curt i a mitja tarda ja hi érem. Amb el temps que ens va sobrar vam arribar-nos al refugi de Sant Jordi (no apareix al mapa, és en la direcció de la fletxa de més avall). El camí per arribar-hi, des de coll del Pendís, és espectacular: una baixada que recorda un circuit de carreres, fins i tot amb corbes peraltades. Vam fer una cursa impressionant que va acabar amb les nostres sabates ben enfangades. El refugi de Sant Jordi estava tancat. La tornada al refugi de Cortals, pel mateix camí, no va ser tant divertida (hi havia pujada).

Un cop al refugi vam preparar el sopar. El sopar era el primer àpat que cuinàvem "de zero". Vam fer servir el fogonet i vam gaudir d'una sopa i una hamburguesa amb les que vam tornar a sentir-nos persones. Abans d'anar a dormir vam conversar amb el guarda i vam fer la reunió pertinent. No van faltar ni les cançons, ni la diversió (en definitiva, la xerinola típica d'aquestes excursions) ni el cansament d'un dia sencer de caminar.

El diumenge al matí vam continuar la ruta, aquest cop en direcció a la casa de colònies de Cortariu, passant pel poble de Pi. El camí, llarg, vorejava el Riu de l'Ingla. A la font de l'Ingla vam fer una parada, que aprofitàrem per a posar-hi els peus. Refets de cap i peus vam continuar fins a Pi. Aquest últim tros es va fer mooolt llarg, ja veurem com ho arreglarem a l'estiu.

A Pi vam fer una parada tècnica (lavabo i begudes) i vam acabar de fer el tram final fins a Cortariu, on vam arribar al migdia. Tocava fer el dinar. Macarrons. Però el fogonet es va esgotar amb la segona cassolada. Vam tastar una nova especialitat de pasta: macarrons a mig cuinar, però no van ser gaire bons. Al final ho acabàrem amb un bon entrepà en un bar de Bellver, tot veient, fascinats, el sistema de la loteria entre bars de Catalunya que no para de fer sortejos i repartir premis.

Aquesta va ser l'última parada. Llavors via directa fins a casa: la Molina, collada, Ribes, Ripoll... St. Julià i Vic.

Ah, i l'endemà a les 8 del matí a classe. Com ha de ser!